Traducción al castellano en construcción / English translation under construction, in the meantime you can use the browser translator Pot tardar un temps a carregar els exemples musicals ! Es pot llegir el text mentrestant
Història de la música (i de la seva harmonia): guia sonora. Els compositors i la seva música
Del segle I al segle XIV
Música grega
La cançó més antiga que es coneix (gràcies a una notació que es feia servir a l'antiga Grècia) és la que es va trobar a una làpida a l'actual Turquia
i es coneix com l'Epitafi de Seikilos, està datada entre els segles II (a.C.) i el segle I (d.C.). Jo diria que està en mode frigi grec diatònic (que posteriorment
seria el mode dòric medieval)(de fet Frigia era una regió on ara és Turquia).
Es coneixen altres melodies gregues més antigues però de manera fragmentària (com l'Himne d'Apolo).
També se sap que existien els modes "cromàtics i enharmònics" en què es formaven melodies microtonals, però no s'ha conservat cap fragment; tot i que sí se sap l'"afinació" dels modes
i per youtube es poden trobar diverses possibles melodies utilitzant la lira grega, però no les poso aquí perquè són especulatives.
Cant bizantí
La notació grega va anar desapareixent i ja no tornem a tenir una escriptura aproximada fins el segle IX i una de més precisa amb Guido d'Arezzo a principis del segle XI.
Però evidentment la música no va desaparèixer (fins i tot la polifònica, que soc de l'opinió que sempre va existir, com ens mostren algunes imatges de l'antiguitat), però es va transmetre vocalment, sobretot dins les comunitats cristianes.
De les músiques més antigues i que semblen bastant fidels son alguns himnes bizantins, sobretot alguns atribuïts a Romà "el melode" (entre els segles V-VII), nascut a la Síria bizantina.
Cant ambrosià i gregorià
Paral·lelament al cant bizantí es cantava, més a les regions occidentals, l'anomenat cant ambrosià (nom atribuït pels cants plans que es feien a l'església de sant Ambrosi,
per la zona de Milano, a l'Itàlia del segle IV) i posteriorment el cant gregorià (el nom ve del papa Gregori I, al segle VI). Ambdós eren (i són) cants litúrgics monòdics.
En el cant ambrosià el ritme sembla que era una mica més lliure i una mica més melismàtic, mentre que el gregorià tenia un ritme més uniforme i era més prosòdic,
però això va anar variant amb el temps. Fins i tot sembla que en els inicis l'ambrosià era més semblant al bizantí amb un bordó o pedal al baix (almenys en algunes versions que circulen per internet, pensem que estem parlant d'una evolució dels cants litúrgics de 8 o 9 segles i en regions distants).
Al segle XI, amb la notació musical amb 4 línies (tetragrama) (que encara es fa servir avui dia), les notes van quedar més definides i
amb els neumes també es concretava més el ritme (tot i que no al 100%), i es van anar estandarditzant de mica en mica durant diversos segles.
Quant a l'afinació, almenys en el gregorià, es feia servir la teoria pitagòrica de quintes. És a dir que l'afinació de les notes dels modes (salvant octaves) era anar aplicant
quines justes: fa-do-sol-re-la-mi. Això era la teoria medieval de Boeci i Guido d'Arezzo, faltaria veure quina era la pràctica, ja que si es canta per
exemple do-re-mi, el mi quedava més alt del que es va fer servir posteriorment.
En teoria el cant ambrosià i gregorià van heretar (amb les corresponents variacions d'afinació) els modes grecs i els bizantins (oktoekhos).
Els modes grecs i bizantins tenien, en alguns modes, intervals microtonals inferiors al mig to.
El cant gregorià en realitat constava de 4 modes (protus, deuterus, tritus, tetrardus: segons la nota "finalis" de les melodies fossin el re, el mi,
el fa o el sol de l'hexacord do-re-mi-fa-sol-la) i es dividien en autèntics o plagals (però això bàsicament només era una qüestió del registre en què es cantava). Els "autèntics" es
coneixen com a modes dòric, frigi, lidi i mixolidi i als "plagals" se'ls hi afegia el fragment "hipo" al começament: hipodòric, hipofrigi, hipolidi i
hipomixolidi (els hipo tenien un registre més baix). Els modes es podien transportar a un dels tres hexacords que ja ensenyava Guido d'Arezzo
amb la seva mà. L'hexacord que comença amb el do era el "naturale", tranportat un 5a (começant amb el sol) era el "durum" i transporat una 4a (començant
amb el fa i cantant el si bemoll) era el "molle" (el trobaven més suau, tot i que en teoria els intervals de l'hexacord són els mateixos)
Com que són vuit modes es va fer una equivalència d'aquests modes amb els de l'oktoekhos bizantí més antic i els modes
grecs. Però els teòrics medievals es van fer un embolic i, tot i que els noms
dels modes venen dels grecs, les escales formades eren diferents. Els modes eoli (nota finalis la) i jònic (nota finalis do) es van incorporar bastant
posteriorment a la teoria (tot i que a la pràctica ja es feien servir) i curiosament són el que es van convertir posteriorment en els actuals modes menor
i major actuals per unes raons que no detallarem aquí (bàsicament a causa de l'ús del tritò).
Tropus i organum
Al segle IX el tractat anònim "Musica enchiriadis" mostra una de les primeres mostres de polifonia escrita. És l'anomenat "organum" (primitiu) on
apareix una nova veu que "ornamenta" un cant gregorià (cantus), s'anomena la "vox organalis" i acostuma a estar per sota del cantus. Fa moviments
normalment paral·lels (encara que no sempre) per quartes o quintes respecte al cantus o bé fa de bordó (repeteix la nota). Quan es cantaven dues notes
simultànies, l'interval de 4a. o 5a (o 8a) eren els intervals que es consideraven consonants, la tercera es considerava dissonant, possiblement degut
a la seva entonació pitagòrica (hi haurà excepcions a Escandinàvia i a Anglaterra com veurem --i també esporàdicament en les músiques que es mostren).
En els exemples que he trobat predomina l'interval de 4a. Se suposa que també passava el mateix a l'època.
Als segles X i XI la "vox organalis" ja agafa uns moviments una mica més lliures com mostra el "Tropari de Winchester" (a aquesta primera musica
polifònica també se la coneixa com tropus)
Discantus
Cap al segle XII la "vox organalis" es va convertint en "discantus" (cant divergent o contracant). El cantus firmus ja es pot trobar a la veu inferior
i la vox organalis o discantus va adquirint un major protagonisme.
Els nous organums ja no s'improvisen tant i es van component i anotant. També es comença a desenvolupar el melisma.
Al Codex Calixtinus (Santiago de Compostela, ca. 1140) sembla que és on apareix per primera vegada una "composició" escrita a tres veus.
El cantus firmus més dues veus organalis.
D'aquesta època hauríem de fer menció a la compositora Hildegard von Bingen (1098-1179), abadessa benedictina alemanya, de la qual es coneixen més de
70 composicions, la majoria monòdiques, però d'una sensibilitat especial. I l'anomenat "tropari de Catania" que es conseva a la Biblioteca Nacional
d'Espanya (l'adaptació instrumental de l'exemple és imaginant com podria sonar si s'utiltzaven instruments de l'època, que per suposat es feien també servir).
Escola de Notre-Dame
Els tropos i l'organum van continuar evolucionant i aproximadament entre 1163 i 1250 trobem l'escola de Notre-Dame, música que es cantava en aquesta
catedral de París. Música on la vox organalis era molt melismàtica i el cantus allargava molt les sil·labes (fins i tot podia arribar a modificar el cant
gregorià original). Es troben composicions a dos, tres i més veus. Les consonàncies principals "de repòs" segueixent sent les octaves, les quintes i les quartes.
D'aquesta escola destaquen dos compositors principals Léonin (ca.1135-1201) i Pérotin (ca.1160-ca.1230).
Veure també playlist amb els històrics enregistraments de David Munrow
Conductus
Contemporàniament als organums exististien les composicions que s'anomenaven "conductus" on la música ja no era per a ús litúrgic, encara que podia ser
sacre o profà. La melodia principal (normalment a la veu de tenor) ja no té perquè ser un cantus firmus (d'una melodia ambrosiana o gregoriana) ja
preexistent sinó que es podia compondre expressament per la creació musical. El text era el mateix per a totes les veus (al contrari que el "motet" de
l'època on s'utilitzava un text gregorià i s'afegia un nou text a les altres veus).
La música és més homofònica (pocs melismes) i s'acostuma a utlitzar una sil·laba per nota.
Franco de Colònia, al seu Ars cantus mensurabilis (1260), descriu el conductus d'aquesta manera:
"Conductus és una composició polifònica per a una nova melodia. Té
la vox principalis, a la qual s'hi afegeix una segona -duplum- en estil discant.
S'hi pot afegir una tercera -triplum- i una quarta veu -quadruplum-.
Cada veu és sempre consonant amb les anteriors."
i indica com compondre'l:
"Primer fer una melodia, tan bella com sigui possible,
utilitzar-la en el tenor, amb què es construeix la polifonia."
Conductus de Pasqua a dues veus (Taller d'Estudis Musicals)
Ars Antiqua
Tot aquest període d'inici de la música polifonia, des de l'escola de Notre-Dame fins a principis del segle XIV se la va conèixer amb el nom d'"Ars Antiqua"
(després vindria l'"Ars Nova", que ja veurem). Al segle XIII van prenent més protagonisme els conductus i els motets (una de les veus organalis afegia un
nou text al cantus firmus, que normalment encara era de procedència gregoriana).
Uns importants manuscrits d'aquesta època són el "Codex de Montpellier" (ca. 1300) on hi ha escrites 336 obres polifòniques, suposadament escrites entre
els anys 1250 i 1300 i el "Codex Las Huelgas" (ca. 1300) del monestir de Las Huelgas, a Burgos, amb unes 145 peces polifòniques, a part d'altres
monòdiques. També s'han conservat el "Codex Bamberg", que es troba a Alemanya però conté música francesa.
Una forma musical no tan usada però que cal mencionar és l'anomenat "hoquetus" on s'inserien silencis entre les notes, les quals, a més, tenien valors
curts. Sembla que era d'ús també instrumental.
Trobadors
També hauríem de parlar dels trobadors, poetes músics, que van mostrar el seu art entre els segles XI i XIV i que es van localitzar sobretot a
Occitània. La música que es conserva és majoritàriament monofònica, és a dir cançons sense cap indicació polifònica, tot i que pels gravats es veu que
s'acompanyaven amb instruments; però només es conserven les melodies de les cançons.
Els enregistraments de música trobadoresca que s'han fet, si hi ha instruments, són versions més o menys fidels o aproximades de com podria haver sonat a
l'època, però, així i tot, val la pena escoltar-les. Podríem dir que era la música popular d'aquesta època. Es coneixen una gran quantitat de trobadors
occitans i catalans però també se'n troben alguns d'italians i d'altres parts d'Europa.
Veure també Adam de la Halle (un dels pocs trobadors amb polifonia escrita)
Gymel
Hem parlat que l'interval de tercera es considerava dissonant a Europa fins al segle XIV, però hi ha l'excepció dels països escandinaus i Anglaterra on
els intervals que sonaven simultàniament de terceres i sextes (majors i menors) es consideraven agradables i, per tant, consonants; segurament es devien cantar unes
terceres que s'acostaven més a l'afinació "natural" (que ve dels harmònics d'una nota), que com a tercera pitagòrica.
Ja al segle XII, com els organums a Europa, als països del nord s'afegien tropos paral·lels al cantus firmus, però també amb terceres. A aquestes
composicions se les anomenava "gymel".
També el primer cànon que es coneix és anglès ("Sumer is incomen in", del segle XIII) i la juxtaposició harmònica també formen molts intervals de tercera
i de sexta.
Però les consonàncies finals en totes les polifonies seguien sent d'octava, quinta o quarta.
Ars Nova
Per la majoria de teòrics l'Ars Nova és la música que es feia a França entre els anys 1318s (manuscrit Roman de Fauvel) i la mort del compositor
Guillaume de Machaut (ca.1300-1377), tot i que n'hi ha que també inclouen amb aquest nom la música que es feia a Itàlia en aquest període, però que
nosaltres l'estudiarem separadament com a Trescento. La denominació prové d'un tractat de Philippe de Vitry (1291-1361) titulat precisament "Ars Nova".
Els organums i els conductus van desapareixent (o, com el cant gregorià, queden restringits a l'esglesia) i va prenent protagonisme la música profana
polifònica.
El gènere principal de l'Ars Nova és el motet (és a dir amb un text independent al text del cantus), especialment el motet isorrítmic (estructures
rítmiques repetides). Es continuen utilitzant antigues melodies gregorianes però amb molta llibertat rítmica. Es comença a desenvolupar el contrapunt amb
fragments melòdics augmentats i disminuïts. També es fa servir el cànon (chasse) a tres veus (de moment a l'uníson).
Es comencen a compondre obres més llargues, com les primeres misses (la primera d'un sol autor s'atribueix a Guillaume de Machaud) i la tríada (amb la tercera major o
menor) va apareixent, no com acord, però sí com a coincidència polifònica en parts accentuades de les obres.
(Com a a parèntesi, els músics us haureu fixat que a les partitures modernes transcrites de manuscrits medievals (tant de l'Ars Antiqua com de l'Ars Nova)
apareixen sovint alteracions com si bemoll, fa#, do#, etc. Aquestes alteracions (potser excepte esporàdicament el bemoll -b mollis-) normalment no apareixen
en els manuscrits i el cantor ja els sabia interpretar (normalment segons les normes dels intervals de l'hexacord de Guido d'Arezzo), però a vegades els
cantants se sortien de la norma guidoniana i alteraven la nota (era el que anomenaven música ficta). És feina dels musicòlegs i els especialistes
transcriptors saber posar exactament quina era la nota que el compositor volia que es cantés (a vegades posen l'alteració a sobre de la nota). No va ser
fins al segle XVI que es van començar a escriure els # i b de manera generalitzada a les partitures).
Altres misses del segle XIV
Mereixen ser mencionades dues de les poques misses conegudes del segle XIV. La missa Tournai i la missa de Barcelona (a part de la de Guillaume de Machaut potser només es podria afegir la fragmentària missa de Toulouse).
La missa Tournai es conserva a la catedral de Tournai (Bèlgica) i és considerada la primera compilació de peces per ser cantada en una missa. No és doncs
obra d'un sol compositor. Consta de cinc moviments de l'"ordinari" de la misa i un motet final.
La missa de Barcelona té unes característiques semblants, també és una compilació de diferents moviments ja existents (Kyrie, Glòria, Credo, Sanctus i
Agnus Dei). Només del Credo indica el nom del compositor (un tal Sortis o Sortes). Es troba a la Biblioteca de Catalunya (a Barcelona).
Veure també la Missa de Barcelona completa (interpretada per Pro cantione Antiqua)
Trecento italià
En el trecento italià podríem encabir la música que es feia en aquests indrets entre aproximadament els anys 1330 i 1390.
La música profana o secular va experimentar un desenvolupament significatiu. Van sorgir diverses formes musicals, com el madrigal. Els madrigals
primerencs sovint eren a cappella, encara que posteriorment s'hi va afegir acompanyament instrumental. Primer van ser a dues veus i posteriorment també
se'n componien a tres veus (amb un sol text). Totes les veus eren d'invenció lliure.
Es continuaven component peces amb canons (Caccia), normalment a les dues veus superiors i una tercera veu amb uns valors més tranquils en el baix o tenor.
Sovint tenien caire humorístic.
Una altra forma típica del trecento era la Ballata. Composició a dues o tres veus on molt sovint alguna de les veus (o dues) eren instrumentals. Estava
constituïda d'una o més estrofes (stanze) lligades per un mateix ritornello (tornada)(seria semblant al que avui dia es coneix per rondó). Era semblant
al Virelai, que també es componia a França.
Al primer exemple tenim un madrigal i una caccia de Giovanni da Firenze i una ballata de Francesco Landini (ca. 1325-1397).
És freqüent l'anomenada "cadència Landini" que és un final amb la veu superior fent un salt de 2a. descendent seguit d'un salt de 3a. menor ascendent
(si-la-do)(mentre el baix fa: re-do descendent), formant al final una 8a. amb el baix (o una transposició d'aquestes notes segons el mode), que també es va utilitzar
molt al segle XV i que es pot veure al final d'aquesta ballata "Cara mie donna" de Landini.
Veure també Playlist i Caccia de Gherardello da Firenze (amb partitura)
Ars Subtilior
A finals del segle XIV, a França i també a la corona d'Aragó es va donar un fet bastant curiós: una sèrie de compositors varen començar a "experimentar"
amb la complexitat de la música i el ritme (i també la seva notació) a un nivell bastant sorprenent. Almenys en algunes obres de Baude Cordier i de
Johannes Ciconia.
Es va experimentar amb el cànon (chasse), que ja no tenia per què ser a l'uníson, sinó que es podia transportar i també s'experimentava amb les
augmentacions i disminucions dels temes. Totes les composicions eren profanes.
Alguns compositors, com Baude Cordier, fins i tot feien la partitura amb formes geomètriques i enigmàtiques (un cor, un cercle..., veure exemples 1 i 4)
(l'exemple 5 també té el cor de Cordier, però simplement és pel fet que aquest cor és la imatge característica de l'Ars Subtilior, la música és de
Philipoctus de Caserta (1370-1410)).
A l'exemple 3 de Johannes Ciconia (clicar a "watch on youtube") primer es canta la cançó o el tema sol, després el cantus fa el tema en tresets mentre el
tenor el fa amb blanques (és a dir, una veu l'accelera i l'altre el retarda), després el cantus retoca el rítme i l'accelera més i a una 4a secció apareix una nova
veu (el triplum) on fa el tema que feia el cantus, mentre el cantus el fa ternari (amb tresets, com abans) i el tenor continua amb les blanques.
El segon exemple és de Jacob Senleches, compositor que va estar al servei de la cort de Joan I d'Aragó i de la seva germana Leonor (reina de Castella).
Aquesta obra "Fuions de ci", obra també força complexa, sembla que la va compondre el 1832, després de la mort de Leonor.
També veig que en alguns manuscrits apareix esporàdicament el símbol # abans d'algunes notes, fet inusual per l'època, però també podria haver estat
afegit posteriorment per qüestions d'interpretació.
L'Ars Subtilior va tenir una durada curta i va estar localitzat a una regió d'Europa i deixava pas a la més coneguda polifonia francoflamenca del segle XV.
