Sabadell, abril de 1990
Respecte la notícia sobre la conferència a Madrid de Carlo Rubbia, director del CERN, respecte la possibilitat de què no existís l'espai buit, resumeixo les següents reflexions apuntades a aquelles llibretes:
La matèria no està inserida dins d'una espai-temps, és l'espai-temps que es manifesta a la nostra consciència a través de la mateixa matèria. (Quan parlo de matèria parlo d'agrupacions de partícules o energia).
Suposem un univers exactament idèntic que el nostre però a una escala 1090 vegades més gran: Sembla de sentit comú pensar que les lleis de la física haurien d'ésser exactament les mateixes, en canvi sabem que això no seria cert (per exemple, els humans no ens podríem ni moure per tal de no ultrapassar la velocitat de la llum). Si les lleis canvien només per un canvi d'escala això significa que les lleis de la física no es formen tan sols de les relacions i interaccions entre la matèria sinó de les interaccions amb l'espai.
Així doncs podríem proposar que l'espai és un tipus especial d'interacció de la matèria amb hipotètiques partícules o quants d'espai que podríem anomenar "espaions".
L'espai és matèria. L'espai buit no existeix (no es tracta de què l'espai sempre estigui "ple" d'energia sinó que és el mateix espai el que és energia).
El temps és una "mesura" del canvi local en l'estructura de la matèria. Si no hi ha canvi no hi ha temps (o és zero o no passa el temps). Com que el "canvi" el podem considerar com una variació de la matèria en l'espai llavors el "canvi" serà una funció de les interaccions de la matèria amb els espaions. És a dir, el temps es podria considerar com una mesura de les diferents interaccions locals de la matèria amb els espaions. Això es pot interpretar d'una altra manera: l'espai es deixa mesurar pel temps (cosa que ja sabíem per les dues teories de la relativitat, però aquí hi hem arribat sense fer intervenir la velocitat constant de la llum!).
A l'hipotètic univers 1090 vegades més gran deduïm que les lleis de la física variarien perquè augmentem tota la matèria excepte els espaions (el nostre concepte d'espai segueix essent el mateix). Però variar l'escala implica necessàriament variar també els espaions, variar en definitiva la seva "massa". Per tant podríem afirmar que la velocitat de la llum no és constant sinó que és funció de la massa dels espaions.
Resum d'altres notes:
-Un rellotge seria matèria que interacciona cada vegada amb un mateix paquet d'espaions. Fixem-nos que aquí ja no té sentit parlar de que sigui una "interacció regular o periòdica de paquets". El que dóna precisament la regularitat o periodicitat temporal és que cada paquet contingui el mateix nombre d'espaions.
-Respecte la concepció de TEMPS ABSOLUT de l'altre escrit (escrit amb anterioritat) segueix essent vàlid ja que aquests és precisament el concepte que relaciona l'abans i el després de les interaccions del rellotge amb els paquets d'espaions (repeteixo que el nostre temps mesurat per un rellotge seria el nombre d'espaons de cada paquet, NO la freqüència de les interaccions)
-No té sentit parlar de la velocitat dels espaions perquè els que determinen l'espai són ells. Podríem dir quelcom com que poden anar tan ràpid com ells vulguin, que poden estar instantàniament a dos "llocs diferents" o que tenen una velocitat infinita...
-Aquí l'explicació a la paradoxa de Zenon és molt més fàcil; Aquiles atrapa a la Tortuga quan ha interaccionat amb tots els espaions necessaris. No hi ha un nombre infinit d'espaions, per tant, en la realitat física, entre dos punts no necessàriament n'hi ha d'haver-n'hi un al mig.
-Apart d'això, si acceptem que la matèria no està inserida dins d'un espai-temps sinó que és l'espai-temps que es manifesta a la nostra consciència a través de la mateixa matèria i la matèria té un caràcter discret llavors és evident que l'espai-temps també tindrà un caràcter discret, és a dir, que es pot parlar de quants d'espai-temps. El proper pas a investigar seria quina és la propietat dels espaions (o de la nostra consciència!) que ens proporciona un aire espacial tri-dimensional...
-En la dimensió temps* (i possiblement en les espaials) no es poden formar successions de Cauchy, per tant no podem treballar amb nombres reals.
En el món real les dimensions no tenen el mateix sentit que en el món matemàtic.
*Agafant com a definició de temps la de la XI Conferència de Pesos i mesures.