Sabadell, 7 de juny de 1992

Escric aquests pensaments al llit, ara que tinc temps, doncs ja feia temps que els volia posar a un paper.

Son reflexions sobre la consciència i la seva relació amb la vida i la mort. I, com sempre, la millor manera d'explicar-los serà posant uns exemples:

Suposem que s'inventa una màquina que permet fer reproduccions EXACTES d'objectes (no fa molt als laboratoris IBM aconseguien escriure el seu logotip amb àtoms). Imaginem-nos que aquesta màquina fa una còpia exacta de nosaltres mateixos; un instant després morim quedant viva la nostra còpia. Hem mort realment? La consciència de la nostra còpia, al ser una còpia EXACTA és la mateixa que la nostra. Crec que podríem dir convençuts que en realitat no morim.

Ara suposem que aquesta màquina no és tant perfecte i fa una còpia de nosaltres però amb alguns defectes insignificants (uns quants pels de més, alguna que altra piga inexistent, etc...), no crec que amb aquestes diferències estiguéssim molt lluny del cas anterior i podríem dir encara que, en cas de la nostra mort, seguiríem igualment vius però amb alguns pels de més, alguna piga...

Suposem ara que aquesta màquina es va equivocant progressivament de manera que la nostra còpia no és la mateixa sinó que, per exemple, hi ha unes diferències semblants a les que hi ha entre dos germans bessons...

Si suposem aquesta imperfecció de la màquina contínuament progressiva, ¿a partir de quin punt de la imperfecció, des de la còpia perfecta, podem dir que nosaltres morim? Al moment de modificar els arxius de memòria?, i, en aquest cas, a partir de la modificació de quants paràmetres de memòria? ¿podem dir que els amnèsics moren al moment de perdre la memòria? Segur que no ens posaríem d'acord en el moment de la nostra mort respecte la còpia, de la mateixa manera que no ens posem d'acord a partir de quin moment comença la vida del nen dins la matriu de la mare. En tot cas, a mesura del deteriorament continu de la màquina, la nostra seria una mort progressiva. Parlo de mort però en realitat la còpia sempre segueix viva (i poc l'importa la seva diferència respecte l'original!) o sigui que en comptes de mort hauríem de parlar millor de transformació.

Fugint ara de la ficció, que ens recorda això de mort o transformació progressiva? Doncs la nostra pròpia mort o transformació progressiva des de que naixem fins que morim. Morim?... Suposem que el nostre germà bessó, el nostre fill o qualsevol altre persona afí a nosaltres haguessin estat el resultat dels "errors" en la còpia d'aquella màquina... ells segueixen vius.

Seguim amb els exemples, suposem dos germans bessons: el Joan i el Pere. On hi ha més diferència (en tots els sentits) entre:

1. El Pere als 50 anys i el Pere als dos mesos.

2. El Pere als dos mesos i el Joan als 2 mesos.

Jo crec que en el segon cas la diferència, en tots els sentits, és més petita. Si el Pere de 2 mesos hagués d'escollir entre transformar-se en un instant al Pere de 50 anys o de transformar-se al Joan de 2 mesos, que escolliria?

Suposem que el Pere mor. Podem considerar d'alguna manera que l'espai que ocupava la seva consciència ha estat ocupat per la consciència del Joan, que a la vegada és una consciència en transformació contínua? ¿No hi ha com un fluid invisible que uneix a totes les consciències en constant transformació? Tot un feix de magma de consciències que omple sempre tots els racons vuits? ¿Si no tinguéssim el suport de la memòria i els records que ens reforça el concepte del "jo" i de la identitat única ¿no seria cada dia com una nova vida i una nova mort?

Després de la mort no existeix un vuit; podem dir que continua la vida si som el suficientment poc egoistes de posar-nos a la pell de totes les altres persones. L'exemple de considerar la vida de les espècies com la vida d'una fulla d'un arbre és bastant aproximat a aquestes idees intuïtives que vui expressar.

Simplificant-ho massa podríem dir que al morir totes les nostres consciències durant la nostra vida deixen lloc --entre totes les consciències que existeixen (en el present, al futur?, també al passat?)--, a les consciències que s'assemblen més a les nostres.

Tinc la intuïció que, de la mateixa manera que la matèria indueix l'espai i el temps i viceversa, la consciència indueix la matèria o l'espai-temps i viceversa.