Sabadell, 20 de març de 2003
Les dues explicacions principals del fet de què existim son igual d'absurdes:
És absurd el fet que després d'una gran explosió, després d'un cert temps (encara que sigui uns quants milions d'anys) surti, purament per l'atzar i caprici de les combinacions entre les partícules de la pols produïda, un llibre que ho expliqui (big bang).
És igualment absurda, o potser millor dit, difícil de creure que hi hagi una entitat creadora de tot però que a la vegada ho hagi fet tot d'una manera tant injusta. Que hagi donat una ànima, però que hagi fet tantes diferències entre els homes (i tantes putades als animals i a les plantes a través dels homes)
És clar que l'explicació de l'existència no tindria perquè ser no absurda per a nosaltres.
Però sempre he pensat que hi ha una tercera via, que pot incloure un creador o no, que eliminaria aquest element d'injustícia.
Seria la idea, igualment descabellada, de què el cervell fos un mer recipient de consciència, però no fos el que produís la consciència per sí mateix. És a dir, que per l'univers voltessin una espècie molt particular de partícules d'energia, que diríem partícules de consciència i que es mouen i reposen TEMPORALMENT en(tre) els cervells. El cervell necessitaria un mínim de condicions físiques per albergar aquesta consciència; quan no les tingués, l'individu mor. La manera de pensar, de sentir, de ser de la persona vindria determinada pel seu cervell NO per la consciència. Aquestes partícules de consciència es podrien moure entre els cervells sense que l'individu notés res (per exemple es podrien intercanviar i moure's mentre dormim). D'aquesta manera la consciència de Bill Gates podria ser l'endemà la consciència d'un nen d'Etiòpia o la consciència de Bin Laden podria ser l'endemà la de George Bush. La consciència no intervindria en la manera de ser de la persona sinó que seria un mer espectador, però que inclouria el patiment i el gaudi.
Totes aquestes consciències podrien estar agrupades en una gran consciència per planeta, o totes agrupades en una gran consciència universal però això ja son figues d'un altre paner.
No heu pensat mai que la consciència humana podria ser una de les atraccions d'una gran fira en l'Olimp dels Déus en què aquests podrien connectar-s'hi a voluntat?
Rellegint un diari que feia fa uns trenta anys (!) he trobat una reflexió intuïtiva molt enrevessada sobre la mort que pren sentit després de la idea anterior.
Ho transcric literalment:
28 de juny de 1974:
Si jo moro, mor tot (i tothom) --això és una idea intuïtiva que crec pot ser certa.
Com que això no és possible (que quan jo mori, mori tot), no em moro --com que pot ser certa--, puc no morir-me.
Entenent la mort amb un significat absolut.
Tota la qüestió d'aquests pensaments depèn del subratllat.
Tot queda, és clar, en un dubte.
Ara podria preguntar-me:
Si jo em morís*, moriria tot (i tothom)?
Aquesta pregunta no pot ésser contestada negativament per ningú, al menys d'una manera absoluta.
*(la mort aquí ja no té perquè existir)
La meva intuició en aquest escrit era que la "meva" consciència va més enllà del meu cos físic. La meva mort global incloia la de la CONSCIÈNCIA (que no és del tot únicament meva).