Aquest pensament és molt semblant al que ja vaig escriure el 7/6/1992 amb el títol d’ànimes bessones i el vaig posar al facebook.

Va... anem-hi... és la primera vegada que ho faig al fb però avui compartiré les meves divagacions en públic, potser poden ajudar a algú (espero que no passi a l’inrevés), son pensaments dels i pels que ja tenim certa edat, els altre millor que li dongueu a la rodeta del ratolí

Com veieu la mort? Una vegada ens arribi mai més veurem el món, mai més escoltarem res, mai més tindrem un pensament, mai més tindrem un bri de consciència, mai més sentirem, mai més parlarem, mai més... I mai més vol dir MAI MÉS. Un no res infinit i una ‘desaparició’  per sempre més que produeix vertigen... (pensament A)

Això és així? L’evidència sembla dir-nos que sí, però utilitzant la raó i sense creure en divinitats intentaré explicar el meu punt de vista, potser no tan negre.

Primera consideració: Que mor? Moro JO esclar: però mor el JO del moment de la mort. ¿On és el JO (i el cos i la consciència) de quan teníem 5 anys? ¿No està mort també encara que nosaltres estiguem vius?.  No ens en hem adonat d’això perquè el cos i la ment han anat canviant progressivament però podríem afirmar que després de 60 anys som dos éssers extremadament diferents. Abans de seguir per aquí i per mostrar cap a on van els ‘tiros’ explico una:

Segona història: Imaginem que d’aquí milers o milions d’anys s’inventa una ‘màquina’ que aconsegueix fer còpies EXACTES, molècula a molècula, àtom a àtom, de qualsevol cosa. Posem el nom de ‘Joan’ a un home que volta per allà. Aquesta màquina aconsegueix fer una còpia exacte del Joan (el Joanb), unes hores més tard el Joan te un accident i mor. Ens trobaríem en la paradoxa d’un Joan viu i mort a l’hora (com el gat de S., encara que no te res a veure). Deixem-nos d’històries i de màquines, el Joan mor i punt, deixa d’existir i tenia el pensament A, potser no sabia ni que li havien fet una còpia, però uns carrers més enllà està voltant el Joanb, que de fet és el Joan (!), amb la seva mateixa consciència, per tant podem dir que el Joan segueix viu. Se’m pot replicar: parteixes d’una premisa falsa, perquè parles d’una ‘màquina’ que en realitat no es podrà fer mai. No dic que no, però llavors ens trobaríem en el cas que el concepte de vida i mor que intento explicar depenen dels avanços tècnics (deixarem aquesta discussió per després però jo estic intentant explicar un concepte i recordem que ja fa més de 25 anys que un equip de IBM va escriure el seu logo utilitzant uns àtoms).

Però això no és el més interessant, perquè ara podem explicar un tercera història i és que aquella ‘màquina’ no era tan perfecte i fa una còpia de Joanb però amb algunes petites ‘imperfeccions’, alguna petita seqüència del DNA equivocada, alguna piga fora de lloc, algun petit record oblidat, una mica menys de cabells, però bàsicament segueix essent el Joan. Ha mort el Joan? Jo diria que no. La consciència del Joanb és pràcticament la mateixa o molt semblant que la del Joan. Fins hi tot podem imaginar ‘màquines’ encara més defectuoses, que fan individus sans però una mica més diferents o fins hi tot ‘màquines’ que milloren l’original J. El Joan no acaba de morir del tot.

Ara imaginem que el Joan té un germà bessó (el Josep, amb el mateix ADN) i la ‘maquina’ pot fer, amb els dos, un ‘escalat’ continu de còpies (Joanb1, Joanb2, Joanb3,...) que van progressivament del Joan al Josep. Si el Joan torna a morir, ara bé la pregunta del milió: ¿En quina còpia podríem dir que el Joan ha mort definitivament?

Intuïu per on vaig? Evidentment no hi ha un Joanb136 que encara és Joan i un Joanb137 que ja es podria considerar Josep. El que importa és que Joan ha mort però hi ha una consciència semblant que encara es viva. Si no hi ha aquesta línia de separació ni tenim cap ‘màquina’ i aquest bessons existeixen de veritat, si un mor, mor una consciència però una altre semblant segueix viva (!).

Tornem a la primera consideració (ara ja no hi ha ‘maquina’ futurista) i tenim 4 entitats en el espai-temps. 1: El Joan al tres mesos, 2: el Josep bessó als tres mesos, 3: el Joan als 60 anys i 4: el Josep als 60 anys. De les quatre ‘fotografies’ (‘fotografia’ en el sentit global vital), ¿quina ‘fotografia’, respecte del Joan-3mesos, està més transformada en tots els sentits? Apart de la 4, ¿la 2 o la 3? ¿el Joan de 60 anys o el Josep de tres mesos? Jo crec que la transformació respecte el Joan-3mesos és més petita en el segon cas que en el primer. Dient-ho d’una altre manera el Joan “perdria més” passant al Joan-60 que passant al Josep-3mesos. És a dir que si el Joan-3mesos hagués d’escollir entre passar de cop al Joan-60 o morir hauria de preferir, per coherència, morir (el seu germà segueix viu!!). Aquí tenim un punt clau perquè possiblement molta gent diria que preferiria passar a ell mateix més vell que morir encara que la seva ‘còpia’ estigui viva, però això passa perquè ens pensem que el JO que tenim ara és el JO que sempre hem tingut i tindrem, i no és ben be així.

Aneu entenent on vull anar a parar? He posat l’exemple de dos germans bessons, però també podria posar el de mare i filla, o dues germanes, i en general la persona que en el moment de la nostra mort s’assembli més a nosaltres. El JO mor igualment, com ja va morir el nostre JO de fa molts anys però per algun lloc tenim la consciència de l’”ALTRE”. Els records si que desapareixen, però ¿és que potser diem que una persona mor si, per algun accident, es queda amnèsica?

Després de la mort no existeix un vuit; podríem dir que continua la vida si som el suficientment poc egoistes de posar-nos a la pell de totes les altres persones afins a nosaltres i, en definitiva, ser ells. Les fulles d’un arbre van caient però en surten d’altres de semblants i l’arbre segueix viu.

Almenys fins que el planeta ens aguanti.

Com que això ho vaig posar al facebook es va generar una multitud de comentaris i un de meu posterior:

Els meus comentaris de l'inici no anaven ben bé en la possibilitat de mantenir la vida (si un mor) si abans es conservés o és fes una còpia del cervell o la consciència. Això seria voler conservar el JO o la consciència que tenim ara. Simplificant moooolt vui dir dir que, per matitzar (o discutir) l'afirmació "després de la mort no hi ha res" jo diria: "després de la mort queden els altres (la consciència dels altres (com nosaltres)". Això pot semblar una obvietat però torno a explicar la història una mica diferent:
Al Joan li han fet una còpia exacte d'ell mentre dormia. Per alguna circumstància mor l'endemà o uns dies després. Ell MAI sabrà si li han fet una còpia o no, de fet, per a ell, la seva mor, és EXACTAMENT la mateixa tan si li han fet una còpia com si no. La còpia, el Joanb, ja és una altre persona, però és clavat al Joan, de fet si la còpia ha estat exacte és el mateix Joan. Ha mort el Joan? Ara suposem que el Joan no mor l'endemà sinó al cap de 5 anys. La consciència del Joan i el Joanb ja no son exactament la mateixa. Ha mort el Joan? mm, mm. (jo diria que no del tot, d'alguna manera seria el cas de com seriem nosaltres d'aqui 5 anys segons les diferents experiències que podem tenir, hi haurà una petita transformació del cos i la consciència, però no ens morim respecte ara). Ara suposem que no son 5 anys sinó que son 40 anys, la cosa va canviant però fixeu-vos que d'una manera progresiva i continua, no hi ha un lloc que poguem dir: ara el Joan si ja es mort. I ara suposem que no son 40 anys sinó que és des de l'inici de la vida. Això ja passa actualment!!! és el cas de l'inici de la vida de dos germans bessons amb al mateix ADN (!).