Alguns pensaments “filosòfics” mentre faig les caminades matinals, ja se que és un text massa llarg pel facebook, però és igual, si distreu al 1% dels qui els hi apareix:

1. Pot el cervell humà i la seva consciència conèixer la realitat? (si és que hi ha una única realitat!). Pot el cervell  saber-ho tot de l’existència i l’univers? El cervell humà ha estat format per l’evolució i l’atzar de partícules. Pot el cervell (que està lligat per les lleis de la física i de la química) conèixer-se a si mateix? I conèixer i entendre tot el seu entorn?

Jo crec que probablement no pot arribar a conèixer i entendre tota la realitat, l’existència i l’univers. Per tant no descarto cap realitat descabdellada o desgavellada.

I, que és la consciència? (fins i tot, com podem estar segurs que tenim l’únic tipus de consciència? (apart de la dels animals)). Tampoc descartaria una consciència a un altre nivell (superior o més amplia?) no purament humana (apart de les més que possibles existències de vides extraterrestres), però sembla poc probable, però ni el millor cervell ho pot descartar.

2. No som conscients que no som els mateixos essers que fa 50, 40, 30... anys. Ens pensem que quan teníem 15 anys ja érem més o menys com ara, però no és així. En realitat l’ésser que érem fa 50 anys és mort, ha evolucionat però som una altre persona (fins i tot físicament totes les cel·lules han canviat). Si Joan i Pere son dos germans bessons univitel·lins, la seves consciencies són més semblants entre ells al dos anys, que les consciencies del Joan als dos anys i la del mateix Joan als 60 anys. Per tant una hipotètica mort del Pere al dos anys és relativa perquè roman la consciència del Joan dels 2 anys, més semblant a la consciència del Pere quan mor i més diferent que la consciència del Pere al 60 anys si no mor. Quan morim, d’alguna manera romanen les consciències que, de tots els humans i familiars, s’assemblin més a la nostra (tot i que amb un canvi més sobtat i amb un altre ‘jo’). El dia que l’espècie humana desaparegui, que està a tocar pensant en temps cosmològic, llavors sí que morirem més.

3. No se d’on em ve l’auto-missatge d’”aprofitar creativament” el temps; com si fós ètic, per “complir” amb les “obligacions” i “agraïments” de l’existència (com si hi hagués un Ésser superior que m’estés mirant, tot i que no hi crec), per sentir-me bé, que en aquesta vida haig de “crear” coses; aprofitant al màxim el temps que tinc (però això ja seria un tema més psicològic i personal). Per això em costa per exemple seure i llegir una novel·la (però no un llibre d’assaig o científic) o mirar una telesèrie. Miro de tenir el temps ocupat amb feines creatives o d’aprenentatge. Haver d’anar a comprar roba per exemple, sobretot pantalons, és una de les coses que més mandra em fa, o fer cues...

Però estic veient ara, ja de gran, que això en general no hauria de ser així i hauria d’incorporar el “dolce far niente” a la meva vida, sense tenir cap remordiment. Però s’han de tenir molt controlats els pensaments per dedicar-se a la contemplació, que també pot ser creativa, perquè no pensar en res costa (de fet el ioga mira d’ensenyar-ho).

“La qualitat de vida (o la felicitat) la dóna la qualitat dels pensaments”, no sé quin filòsof va ser el primer en dir-ho, però és una gran veritat i una de les sentències que tothom hauria de tenir en ment. Més que “qualitat” de pensaments podríem dir-ne simplement tot el que no son pensaments negatius i/o intrusius, per això estar ocupat amb la creació o en fer coses, en general dóna pensaments positius perquè tens ocupat el cervell en “recerques” i una recerca és un pensament positiu encara que comporti cert esforç. Però com dic m’ho estic replantejant, apart que simplement contemplar la vida i el món (i l’art!) ja és molt distret.. (per això perdem el temps sovint aquí al fb). (i suposo que hauria d’afegir també l’important contacte social, que em manca)

4. (en tinc més d’apuntats, però ja n’hi ha prou per avui... i perquè ho poso aquí? I per que no? Potser és informació que pot fer servei a algú: conèixer con és i pensa l’altre gent... i no fa mal a ningú (només s’ha de moure la rodeta del ratolí, que és el que farà la majoria)