Pot tardar un temps a carregar els exemples musicals ! Es pot llegir el text mentrestant
Història de la música (i de la seva harmonia): guia sonora. Els compositors i la seva música
Segle XVI
La música del segle XVI es caracteritza, com la del segle XV, per la continuació i evolució de les obres polifòniques, com les que ja escoltàvem, a la pàgina anterior,
del gran Josquin des Prés (que va continuar component obres ja entrat aquest segle, fins a l'any 1521). L'ofici de cantor i compositor ja es considerava
un ofici ben establert al servei de reis i de l'església i el nombre de compositors que es coneixen que van crear obres durant aquest segle és molt gran.
Jo en vaig fer una llista de més de 400 (segurament són molts més), alguns més coneguts que altres, però que de tots s'han conservat obres (en aquesta
pàgina i en els annexes hi ha més de 330 exemples musicals). La impremta ja feia més d'un segle que s'havia inventat i la impressió de llibres era d'ús
habitual i, per tant, es van publicar molts llibres de composicions i també de teoria musical.
En aquesta pàgina posaré exemples sonors dels que considero són els principals compositors i ho faré per zones geogràfiques i cronològicament.
Posteriorment, de mica en mica, posaré annexes per a cada país amb la resta de compositors. Primer, però, faré una mica de resum de les característiques
de la música d'aquest segle.
Harmònicament i contrapuntísticament, les diferències respecte a les obres de la 2a meitat del segle XV no són molt grans. Les veus havien de ser
consonants entre elles i les consonàncies seguien sent les mateixes. La tercera i la sexta ja estan completament consolidades (i amb una afinació
especial que no desenvoluparem aquí) i van apartant a la quarta des del baix, però no a la quinta. Si imaginem una línia vertical que es va movent per
les veus polifòniques, la triada (major o menor o en 1a inversió) és l'únic "conglomerat sonor" (per no dir encara "acord") que es considera consonant,
però en aquest segle es juga més amb els retards, notes de pas, brodadures, etc. per fer-lo més expressiu. De fet, el contrapunt que s'ensenya actualment
als conservatoris és principalment d'aquesta època (especialment el més conservador de Palestrina). Les imitacions entre les veus encara són el pa de cada dia però conviuen també amb una polifonia més
homofònica, com ja passava a finals del segle XV. O, fins i tot dins d'una mateixa obra, s'alternen passatges amb teixit polifònic amb passatges molt
homofònics. No serà fins a les darreries d'aquest segle que la "nova música" serà la monodia acompanyada per instruments, però la polifonia com a veus
melòdiques que conversen entre elles i van realitzant un teixit musical no desapareixerà encara (de fet no desapareixerà mai).
La composició modal continua existint però les alteracions de les notes, que a vegades anota el mateix autor en la partitura o bé la "música ficta"
(alteracions que no estaven escrites però que se suposava que el cantor havia de fer) van anar "tonalitzant" els modes de mica en mica.
Hi havia (o hi ha, perquè encara ara es fan noves transcripcions d'obres a partir d'edicions antigues o manuscrits) dos tipus de "música ficta", la que
diríem "obligada", ja que si no s'altera la nota es produeixen intervals no acceptats llavors de cap manera, com són el tritò o els intervals augmentats
o disminuïts i la "música ficta" d'"embelliment", que, si no s'altera la nota no es trenca cap regla contrapuntística, però que els teòrics consideren
que era la pràctica comuna (com per exemple convertir notes com nota "sensible" de la següent --a distància de mig to, ascendent o descendent-- o convertir
sextes menors en majors o sobretot la tercera picarda en els finals de les obres o en cadències intermèdies, cosa que, curiosament, no s'aplicava a
l'"acord" o arpegi inicial, si és que n'hi havia).
Dels aproximadament 61 exemples musicals que he mirat al youtube amb partitura (algunes sortiran després en annexes a cada zona), aproximadament uns 48 exemples acaben amb la tríada major,
només una obra acaba amb la tríada menor (Gombert), un altre acaba amb octaves i tercera menor (obra per a orgue de Gervaise) i les altres 11, o bé no
acaben en forma d'acord o bé acaben amb 8a i/o 5a (segurament les més antigues). És curiós perquè recordem que la majoria d'obres de Josquin que vàrem
veure a la pàgina del segle XV acabaven amb una tríada menor (!). Esperem que els especialistes transcriptors estiguin en el correcte i no hi hagi una
sobreestimació de la música ficta. Si l'obra comença amb un acord o arpegi aproximadament el 50% dels exemples ho fan amb una tríada menor.
Pel que fa als modes, 18 obres estan en mode jònic (és a dir l'actual major), 15 en mode dòric (però totes amb la 3a picarda i la majoria amb la sensible
de la nota finalis --el II grau de l'hexacord--), 7 obres en mode frigi, també totes amb la 3a picarda però totes amb cadència plagal ja que no es permetia la sensible del III grau de l'hexacord, només
una en mode lidi (nota finalis=IV grau de l'hexacord), 7 obres en mode mixolidi (la majoria amb la sensible del V grau) i 12 en mode eoli (10 amb la 3a picarda i dues conservant el mode amb
la 3a menor, i la majoria amb la sensible del VI grau), és a dir el que avui en diríem mode menor. Entremig de les obres, però, la música ficta pot
alterar molt la puresa dels modes incorporant notes que no pertanyen a l'escala modal. Només hi ha en els exemples una peça (en mode jònic/major)
completament diatònica sense alteracions (de l'anglès Christopher Tye).
Respecte a les cadències finals de l'obra, en aquest segle ja domina el que ara en diríem la cadència autèntica (unes 30 obres, aproximadament el 50%, la
majoria en els modes jònic, dòric i eoli). També hi ha moltes cadències plagals (unes 16). De tota manera hi ha moltes cadències plagals que venen
precedides de cadències autèntiques i els darrers compassos els podríem considerar com una "coda" o embelliment al voltant de la tríada final, amb
cadència plagal final. La resta són diferents tipus de cadències modals.
En la música litúrgica es van continuar component motets i misses amb polifonia elaborada (fins que el concili de Trento va aconsellar una polifonia més "moderada" i que el text fos més intel·ligible), i en música profana durant el segle XVI van predominar els
madrigals, inicialment sorgits a Itàlia però que es van difondre per tot Europa i Anglaterra. Els madrigals estaven escrits entre 3 i 6 veus i la textura
era polifònica, però no tenien una forma concreta, podien disposar d'un contrapunt complex o bé ser més homofònics. Una de les seves característiques era
que la música intentava descriure el que deia en text, que ja no era el llatí, sinó la llengua vernacla de cada regió. Aquest esforç en intentar descriure
el text amb girs melòdics i tensions harmòniques, però, va ser criticat per Vincenzo Galilei (el pare del famós astrònom Galileo Galilei) en el seu
llibre Dialogo de la musica antica, et della moderna (1581) que ho considerava ridícul i infantil i considerava que la millor música era la monodia
acompanyada per instruments, com la dels grecs i romans (!) (no sabem si disposava d'alguna font que no ha arribat als nostres dies) i efectivament
aquesta va ser la nova modernitat a les darreries d'aquest segle.
La música instrumental va agafar molta importància en el segle XVI i varen ser molts els compositors-intèrprets especialitzats a compondre música per a
orgue, clavicèmbal, virginal, llaüt, vihuela (viola de mà), altres violes, etc. i agrupacions d'aquests i altres instruments. De tota manera en
aquest segle la polifonia vocal és la que va predominar o almenys és la música culta que va perdurar en més edicions impreses (la música polifònica
encara s'imprimia separadament per a cada veu, amb algunes petites excepcions a finals de segle).
Països Baixos i Bèlgica
Podem considerar aquesta zona geogràfica com el nucli de l'escola francoflamenca que hem vist al segle XV, encara que es poden incloure en aquest escola altres
compositors nascuts a zones properes. Els compositors francoflamencs van ser els principals protagonistes de la música polifònica al segle XV. Al
segle XVI va seguir-li una nova generació de compositors: Adrian Willaert (c.1490-1562)
va néixer a Bruges però ja de jove va anar a Itàlia i es considera el fundador de l'Escola Veneciana de música.
Aquesta peça dansable no és representativa de l'escola francoflamenca (que és més polifònica) sinó més aviat de la italiana. Més representatius de la
nova escola francoflamenca serien
Lupus Hellinck (c.1494-c.1541) i
Thomas Crecquillon (c.1505-c.1557).
Nicolas Gombert (c.1495-c.1560)
va ser un dels grans i influents compositors francoflamencs d'aquest segle. Aquí podem escoltar aquesta magnífica chanson polifònica a vuit veus. Més
homofònic és aquest trist i sensible madrigal (Il bianco e dolce cigno) de
Jacques Arcadelt (1507-1568),
un dels primers compositors francoflamencs en escriure madrigals. I després podem escoltar un exemple de la polifonia imitativa a sis veus de
Jacob Clemens non Papa (c.1510-c.1556),
seguint l'estil de la música religiosa dels seus compositors francoflamencs precedents. Va ser un compositor principalment de música sacra.
Pierre de Manchicourt (c.1510-1564)
va compondre principalment misses, motets i chansons. Aqui podem escoltar el motet a sis veus Sustinuimus pacem, clar exemple de la polifonia imitativa
francoflamenca. De
Tielman Susato (c.1510-c.1570)
només he trobat partitures amb versions instrumentals de la seva polifonia, com aquesta pavana adaptada per a conjunt de flautes de bec. De fet, va escriure
molta música instrumental i té obres molt dansables (l'any 1551 va publicar un llibre de danses).
Cypriano de Rore (c.1515-1565)
va ser un dels principals compositors de madrigals, amb la fama d'investigar la incorporació d'efectes cromàtics en les seves melodies. Però en aquests
dos madrigals que he trobat sembla seguir les lleis del contrapunt tradicional (a no ser la utilització de breus tríades de 5a disminuïda en 1a inversió).
El madrigal espiritual Super flumina Babylonis de
Philippe de Monte (1521-1603)
és un exemple de música policoral a vuit veus. Com efectes harmònics inusuals ens podríem fixar, per exemple, a l'inici, amb el pas de "mi major" a
"re menor" al compàs 2 i la cadenza doppia cromàtica del compàs 10. De
Jacobus Vaet (c. 1529-1567)
no he trobat cap partitura però val la pena escoltar aquest Continuo Lacrimas (In Memoriam Jacobus Clemens Non Papa). Una altra figura cabdal i
molt apreciada del segle XVI és la d'
Orlando di Lasso (c.1532-1594),
un compositor molt prolífic (va escriure més de 2000 obres). Aquí podem escoltar i veure aquest inspirat motet imitatiu Da Pacem Domine i també,
com a curiositat, un motet molt cromàtic Prophetiae Sibyllarum - I Carmina chromatico (cants de sibil·les que canten sense por els misteris de la
salvació) (potser una experimentació pel que s'anomenava la "musica reservata" (o "música secreta"), tot i que la majoria de les seves obres no són tan
cromàtiques.
L'exemple anterior i els dos següents exemples ens mostren que el cromatisme particular entès com a una línia melòdica que conté dos (o més) intervals
contigus de mig to (ascendents o descendents) ja no era una cosa estranya al segle XVI, com sí ho era al segle XV. Això ho podem veure al motet
Vox in Rama (a partir del compàs 25, en totes les veus) del compositor
Giaches de Wert (1535-1596)
i a l'obra per a orgue "Capriccio sopra re fa mi sol" del compositor
Giovanni de Macque (c.1549-1614) la qual no sembla una obra del renaixement i on el cromatisme interpretat en un orgue amb probable afinació
mesotònica (com es feia a l'època, amb moltes variants, però que mai era afinació temperada) dóna com a resultat una obra estranya fins i tot a les nostres oïdes.
Aquests dos compositors (com altres compositors francoflamencs) van estar actius la major part de la seva vida a Itàlia, on també es va practicar molt el
cromatisme.
Finalment, acabem aquest apartat dedicat als polifonistes francoflamencs amb el compositor
Philippe Rogier (c.1561-1596),
un dels darrers membres d'aquesta escola i que va estar actiu principalment a Espanya, a la cort de Felip II. Va compondre principalment música sacra.
Aquí podem escoltar el seu motet amb text del Llibre dels Salms (6,7): Laboravi in gemitu meo.
Itàlia
Itàlia va ser l'epicentre del Renaixement al segle XVI, i ciutats com Florència, Venècia i Gènova van ser centres de comerç, de banca i d'art, és per
això que en aquestes terres es va produir una gran efervescència musical durant aquest segle. Gioseffo Zarlino (1517-1590)
és conegut principalment com a teòric, es considera el primer a establir el "senario" com a base per la nova afinació de les consonàncies (relacions
entres els números 1,2,3,4,5,6)(l'afinació pitagòrica, encara vigent, només considerava el 4 primers números). Fent un parèntesi, és poc conegut que en
realitat (com hem vist al segle XV) qui va establir primer la consonància de tercera major com la relació 5:4 (i la de sexta menor com 6:5) va ser
l'espanyol Ramos (o Ramis) de Pareja, bastant abans, en el seu tractat Musica practica. Zarlino, però, també va ser un bon compositor, com ho demostra
aquest motet basat en un text del "Càntic dels Càntics", Nigra sum. Giovanni Pierluigi da Palestrina (1525-1594)
va ser el representant més conegut de l'Escola de Roma. Va tenir una gran influència en el desenvolupament de la música sacra a tot Europa durant molts
anys i la seva obra es considera la culminació de la polifonia renaixentista. Aquí podem analitzar i escoltar el seu motet Super Flumina Babylonis. Andrea Gabrieli (c.1532-1586)
va ser l'oncle de Giovanni Gabrieli (una mica més conegut) i que veurem més endavant. Video que inclogués partitura només he trobat música instrumental (o una
versió instrumental d'una polifonia a 10 veus), però és que, de fet, Gabrieli va ser un dels compositors que va escriure més per a grups
instrumentals. Amb Adrian Willaert (que hem vist abans i de qui potser va ser alumne) va ser un dels primets compositors destacats de l'escola Veneciana.
Claudio Merulo (1533-1604),
organista a la basílica de sant Marc a Venècia, és conegut sobretot per les seves composicions per a tecla. Aquí podem escoltar una Toccata amb molts
ornaments o embelliments (el que en aquella època en deien "diminutioni"), pràctica utilitzada més aviat cap a finals del segle i en el barroc.
El concili de Trento (1545-1563) va enfatitzar que la polifonia sacra no tenia que ser tan complexa i s'havia de poder entendre el text. Potser
Marc'Antonio Ingegneri (c. 1536-1592)
va ser un dels compositors que va recollir aquests consells. Aquí podem escoltar aquest O bone Jesu.
D'
Alessandro Striggio (c.1537 - 1592),
compositor tan de música sacra com secular podem escoltar aquest espectacular motet per a 40 veus (!) (5 cors), una de les obres polifòniques per a més
veus escrites mai (per veure la partitura s'ha de posar el vídeo a pantalla completa i a màxima resolució). També posem enllaç a la seva missa
Ecco sì beato giorno, amb el seu Agnus a 60 veus!!
Luzzasco Luzzaschi (c.1545-1607),
actiu quasi tota la seva vida a Ferrara, va compondre set llibres de madrigals per a cinc veus, però, suposem que ja a finals del segle, va compondre
aquesta obra O primavera gioventù dell'anno on, amb les ornamentacions (diminutioni) de la soprano, ja anticipa el barroc (no sabem si
l'acompanyament d'orgue és una adaptació de la resta de veus del madrigal o bé és original per aquest instrument). Girolamo Diruta (c.1546-c.1624)
va ser conegut per la seva influent obra "Il Transilvano," un important tractat sobre música per a teclats i va compondre preferentment música per
aquests intruments, sobretot per a orgue.
Com Luzzaschi, aquestes Lamentationes Jeremiae Prophetae del compositor
Emilio de' Cavalieri (c.1550-1602),
on alterna passatges polifònics amb cants a una o dues veus, algunes d'elles també ornamentades, també anticipa el barroc i amb aquesta obra i altres
dóna una llavor del que seria l'òpera o l'oratori en el segle XVII. De fet va escriure l'obra Rappresentatione di Anima, et di Corpo, que ja es
podria considerar un oratori. Junt amb Giulio Caccini i Jacopo Peri (que ja estudiarem en la música del XVII) van ser els precursors de l'estil monòdic
teatral del barroc. També és dels primers compositors que fa servir una dissonància de sèptima (menor) sense preparar, com també faria després Monteverdi.
S'atribueix a
Orazio Vecchi (1550-1605)
la creació d'una nova forma de compondre que es coneixia amb el nom de "commedia madrigalistica", també és conegut per compondre la comèdia
cantada Amfiparnasso, representada per primera vegada a Mòdena el 1594, obra que també pot ser considerada com a precursora de l'òpera.
La majoria de les composicions (per no dir totes) que es coneixen de
Giulo Caccini (1551-1618)
són monodies acompanyades. De fet, ell mateix era cantant. Entre 1600 i 1602 va escriure tres "òperes" (una junt amb Jacopo Peri), o sigui que, tot i que
va néixer l'any 1551, es podria considerar un dels primers compositors d'estil barroc, junt amb els que ja hem vist abans.
Molt apreciats i coneguts són els madrigals de
Luca Marenzio (1553-1599),
sempre presents en el repertori dels grups especialitzats en cantar polifonia i que ja va adquirir renom a la seva època. (Vegeu en l'enllaç a la
Viquipèdia --fent clic en el nom-- el fragment on fa servir (un darrere l'altre) quasi tots els "acords" del cercle de quintes).
Giovanni Gabrieli (ca1554-1612)
també va ser organista a la basílica de sant Marc a Venècia i va representar la culminació de l'escola veneciana. Va compondre música de tots els estils
però preferentment música sacra i instrumental (a continuació del vídeo dedicat al seu oncle Andrea Gabrieli es pot escoltar també una peça instrumental
de Giovanni). Aquí podem escoltar el seu motet O Magnum Mysterium.
I ara ve un dels compositors més controvertits del renaixement:
Carlo Gesualdo (1560-1613).
Va escriure una música que no es pot encaixar dins l'estil de la polifonia del renaixement. És extremadament cromàtica melòdicament, tot i que,
verticalment també trobem acords dissonants, com per exemple l'acord de "sèptima de dominant" sense preparar al compàs 29 que resol "frígiament", però amb
appoggiatures a les veus intermèdies. Trobaríem centenars de successions (vegeu p. ex. compàs 20) que només es tornarien a fer servir fins al segle XIX.
A mi m'encanta la seva música. Però, ¿es pot escoltar de gust la música d'un assassí? (va matar a la seva dona i al seu amant
in flagrante delicto, a part d'altres detalls desagradables de la seva vida que no especificarem aquí). Haig de reconèixer que jo personalment
tinc aquesta contradicció. Gesualdo podia fer aquesta música perquè no treballava per a ningú (tenia recursos econòmics). De fet, pagava als intèrprets
perquè interpretessin la música al seu castell. Amb els seus cromatismes mirava de "pintar musicalment" les lletres dels seus madrigals, on els laments i
els dolors eren els termes recurrents. Posteriorment diversos compositors varen fer òperes sobre la seva turmentada vida.
Acabarem l'apartat dedicat a Itàlia amb
Claudio Monteverdi (1567-1643)
que escoltarem pricipalment també al segle XVII, ja que va morir el 1643. La música que va escriure al segle XVI és una evolució dels madrigals de Luzzaschi, Vechi i
Marenzio (aquest és del seu primer llibre de madrigals). No va ser fins ja entrat el segle XVII que va adoptar la "seconda pratica" i va compondre les seves òperes.
Espanya
Al segle XVI Espanya tenia un vast imperi colonial a Amèrica i Filipines. La plata i l'or provinents de les colònies americanes, juntament amb el comerç
amb Europa i Àsia, en van impulsar la seva riquesa. Aquest segle és anomenat el "segle d'or espanyol". Va ser un període de prosperitat cultural i
artística, destacant en literatura, pintura i música.
En aquesta guia sonora, quan canviem de "país" (entès més com a "zona geogràfica") tinguem en compte que en realitat fem un petit viatge en el temps, ja
que passem dels compositors que van néixer passada la segona meitat del segle XVI (del país anterior) a compositors que van néixer a finals del segle XV
(del nou país).
A part dels compositors de polifonia vocal van aparèixer bastants compositors instrumentals (sobretot per a vihuela i instruments de tecla) que s'han fet un lloc en el
repertori actual per aquests instruments o bé sovint se'n fan adaptacions per a guitarra en el cas de la vihuela (viola de mà).
A
Mateu Fletxa (el vell) (1481-1553) se'l considera el creador del gènere musical de l'"Ensalada", que, com el seu nom indica, consistia en
una barreja de formes musicals. També va compondre "villancicos", que ja hem vist al segle XV espanyol, com aquest "Bella de vos" que posem com a
exemple (no hem trobat partitures de Fletxa a youtube). A l'enllaç de la "wiki" podem escoltar també "Teresita hermana" a 4 veus. Cristóbal de Morales (c.1500-1553)
va ser el compositor espanyol més conegut i influent abans de Guerrero i Victoria. Va escriure només música sacra (misses i motets). En aquest exemple podem
escoltar el Kyrie de la missa on fa servir el tema Mille Regretz de Josquin des Prés (que es pot escoltar a la pàgina anterior del segle
XV) (vegeu l'inici del tema als tenors). Enríquez de Valderrábano (c.1500-c.1557)
tocava la vihuela (viola de mà) i va compondre exclusivament per aquest instrument. El seu llibre Silva de Sirenas (que consta de 171 peces)
forma part del repertori dels intèrprets actuals.
Els dos compositors que segueixen també van compondre principalment per a viola de mà (vihuela) i són actualment molt coneguts pels intèrprets d'aquest instrument
o pels guitarristes i la seva música és molt apreciada. Lluís del Milà (c.1500-c. 1561),
també conegut com a Luis de Milán, va néixer a València i la seva obra més coneguda és el Libro de música de vihuela de mano intitulado El maestro.
Com es pot veure en aquesta Fantasia 10 acostuma a alternar passatges homofònics amb altres més polifònics. Va ser un dels primers músics que va
incloure en les seves tabulatures indicacions de tempo per la interpretació de les peces.
Contemporani de Milà és
Luis de Narvaez (c.1500-1555),
intèrpret de la viola de mà i molt conegut a la seva època. La seva obra principal és Delphin de música para vihuela, on inclou la forma
"variacions" sobre un tema, essent un dels primers compositors (o el primer) a fer-ho. No se sap amb seguretat si el conegudíssim tema "Guardame las vacas"
és de la seva autoria o simplement va fer variacions sobre un tema popular ja existent, en tot cas va ser el primer a deixar-lo escrit. Altres
compositors van compondre posteriorment sobre aquest tema que també es va fer molt conegut al nou món. Posteriorment, la successió harmònica de
Guardame las vacas va donar forma al que s'anomenaria la "Romanesca".
Els tres compositors següents també van escriure preferentment música instrumental. Alonso Mudarra (1510-1580)
també era intèrpret de vihuela. El 1546 va publicar Tres libros de música en cifra para vihuela on hi havia 44 peces per a vihuela, 26 per a veu i
vihuela, 6 peces per a "guitarra", que llavors era considerat un instrument més simple i popular (i tenia 4 o 5 cordes en comptes de les 6 dobles
de la vihuela) i una peça per a orgue o guitarra. Aquí podem escoltar la Fantasia X que contrahaze la harpa en la manera de Ludovico (que
era un arpista de la cort). Antonio de Cabezón (1510 - 1566),
tot i quedar cec de petit, va ser organista a la cort de Carles V(I) i Felip II i va compondre moltes obres per aquest instrument i/o instruments de teclat. Va
escriure principalment Tientos (forma espanyola d'obres polifòniques similars a les Fantasies i Ricercare, sense una forma concreta però
sempre amb aspectes imitatius, encara que no estrictes) o Diferencias (variacions sobre temes ja preexistents). Aquí podem escoltar
Diferencias sobre la Pavana italiana, una dansa popular a l'època. Diego Ortiz (c.1510-c.1576)
va estar al servei del virrei de Nàpols, llavors encara sota el control del regne d'Espanya (herència de l'antiga corona d'Aragó). A part de compositor
va ser també un teòric de la música. La seva principal publicació va ser el Trattado de Glosas (Roma, 1553), un llibre de música per a viola de
gamba i clavicèmbal. També es va publicar en italià amb el títol: Glose sopra le cadenze et altre sorte de punti in la musica del violone. Ortiz
en aquest escrit es guiava per seqüències harmòniques (sobre les quals feia i ensenyava Ricercadas), de fet en podríem dir ja successió d'acords o
ja quelcom similar a la realització d'un baix continu. Ortiz, en aquest aspecte, s'avançava uns anys al barroc. L'única partitura que he trobat és la
Recercada primera sobre el Passamezzo antiguo, aquí interpretada per una flauta, encara que suposo també podria ser un altre instrument.
Als enllaços a la "wiki" (clicant sobre el nom) podem escoltar més obres d'aquests compositors. En el cas d'Ortiz una recercada amb viola de gamba.
Continuem amb dos dels més grans polifonistes espanyols d'aquest segle: Francisco Guerrero y Tomás Luis de Victoria. Francisco Guerrero (1528-1599)
va escriure música sacra i profana. Tot i que el seu contrapunt no era molt cromàtic va ser capaç de captar una sorprenent varietat d'estats d'ànim en la
seva música, des de l'èxtasi fins a la desesperació, l'alegria i la devoció; la seva música es va mantenir popular durant molts d'anys, especialment a
les catedrals d'Amèrica Llatina. En un viatge de tornada de Terra Santa, el seu vaixell va ser atacat per pirates i el van retenir per demanar un rescat,
que va aconseguir que es pagués. Malauradament, a causa dels deutes va passar un temps a la presó. Es diu que va ser dels primers en iniciar una harmonia
funcional tonal, de fet aquest exemple es podria considerar ben bé una obra tonal en la menor (amb la 3a picarda). Tomás Luis de Victoria (1548-1611)
és considerat, junt amb Palestrina, figures cabdals de la polifonia sacra del Renaixement. De fet, quan tenia dinou anys Victoria es va traslladar a Roma
i segons sembla va rebre classes de Palestrina. Va treballar molts anys a Roma i se'l considera un dels integrants de l'escora romana. Com a capellà va
seguir els consells musicals de la Contrareforma del Concili de Trento, en què s'aconsellava una polifonia més austera i que el text fos més intel·ligible,
però això no va afectar gens a la seva expressivitat i va afavorir la seva intensitat mística i el seu atractiu emocional directe, cosa que ha fet que
sigui un dels compositors més interpretats avui dia. El seu motet O màgnum mysterium, que podem escoltar en un dels dos exemples, és actualment
una de les seves peces més cantades pels cors professionals i amateurs de tot el món.
Com es pot veure, tot i que la majoria de la 2a generació de polifonistes espanyols van anar a Italià, vocalment, es troba a faltar el color i cromatisme
dels madrigalistes seculars italians i també la monodia acompanyada de finals del segle. Això no és una excepció per la darrera generació de compositors
espanyols de polifonia d'aquest segle entre els quals podríem citar a
Alonso Lobo (c.1555-1617),
Juan Esquivel Barahona (c.1560-1624) o
Joan Pau Pujol (1570 - 1626).
Tant l'obra d'Alonso Lobo com la Joan Pau Pujol està en procés de recuperació musicològica en els darrers anys, amb l'edició i transcripció d'obres
impreses i amb la producció d'enregistraments discogràfics. Contrapuntísticament, els tres compositors van compondre principalment polifonia sacra vocal,
en línies generals dins l'estil de Palestrina i Victoria. Però això no vol dir que fessin música semblant a la d'aquests compositors ja que es pot
compondre amb un contrapunt formal escolàstic però produir obres d'una expressivitat i sensibilitat molt diferent. Tal com va passar posteriorment amb els
modes major i menor de la tonalitat, fins i tot en les obres més diatòniques.
França
Tornem enrere en el temps per anar als primers compositors del segle XVI a França, que contrasta amb la seriosa i expressiva polifonia sacra espanyola de la
2a meitat del segle.
No ens podem deixar a
Philippe Verdelot (c.1485-c.1530)
que va passar la major part de la seva vida a Itàlia i se'l considera un dels pares del madrigal.
Molt conegut per les corals és
Clément Janequin (c.1485-1558)
que se'l coneix principalment per les seves chansons. La seva música és vital i, tot i ser polifònica, gaudia d'unes accentuacions rítmiques
nítides, com ho demostren aquestes dues peces: La Chasse i Le chant des oiseaux (on, a la part central, imita cants d'ocells). Al final de
l'enllaç a la wikipedia podem escoltar dues cançons més.
Els tres compositors que escoltarem a continuació també van cultivar tots ells la chanson francesa. Pierre Certon (c.1510-1572) també va escriure música sacra (misses, motes i fins i tot un Requiem), però l'exemple amb partitura que hem trobat correspon
a una chanson. Claude Gervaise (1525-1583)
va escriure molta música instrumental, que de fet és la que es troba més en els enregistraments. Molta de la seva música són
danses, com la pavana o la gallarda. La seva música és bàsicament homofònica i no se li coneix música sacra. Amb partitura només he trobat
una peça per a orgue, però tot i el timbre "eclesiàstic" de l'instrument ja se li aprecien aquestes característiques més mundanes, tota feta amb seccions de 8 compassos.
De nou continuem amb les chansons franceses amb
Claude Le Jeune (c.1529-1600),
un dels compositors més coneguts de la 2a meitat de segle. A partir de 1570 va incorporar a moltes obres la musique mesurée que consistia que a
les síl·labes més fortes (o a les més "llargues") hi posava valors musicals més "llargs" que a les síl·labes febles. No sé francès però crec que això es
pot apreciar en aquesta cançó Revecy venir du Printans.
Acabem França amb altres dos compositors dels quals he trobat partitura. Es tracten de
Guillaume Costeley (1530 - 1606)
i
Eustache Du Caurroy (1549 - 1609)
els quals van compondre també chansons a l'estil de la musique mesurée que hem vist abans. Aquests dos compositors francesos, com alguns
dels altres que hem vist, també van compondre polifonia sacra (com a la resta d'Europa) però sembla que aquesta vessant de la seva música està menys divulgada o apreciada i costa
trobar enregistraments i més amb partitura.
De Costeley podem escoltar Que de passions et douleurs i la curiosa obra pensada per l'
archicembalo,
un instrument inventat per Nicola Vicentino el 1555 en el qual hi ha 19 sons (tecles) per octava i que s'afinaven segons la peça a interpretar de manera
que donessin sempre intervals amb afinació pura ("harmònica", especialment les terceres, segons les relacions del senario de Pareja i Zarlino que hem
vist al full anterior i que a finals del segle XVIII es va descobrir que coincidia amb el fenomen acústic dels harmònics d'un so, en aquest cas els sis
primers harmònics).
D'
Eustache Du Caurroy finalment he trobat un exemple de música sacra amb partitura, es tracta del Kyrie de la Missa pro defunctis, que es
va interpretar en el funeral del rei de França (i Navarra), Enric IV. Però també incloc algunes de les seves Fantasies instrumentals que van influir a
compositors de la següent generació.
"Alemanya" (Imperium Romanum Sacrum Nationis Germanicæ)
La Reforma Protestant liderada per Martin Luther a principis del segle XVI va tenir força influència en el desenvolupament de la música religiosa en
aquesta zona geogràfica tal com també va passar posteriorment a altres països amb la Contrareforma del Concili de Trento.
Bàsicament, es volia promoure l'ús de les llengües vernacles en les músiques litúrgiques; també Luther va encoratjar la creació d'himnes que poguessin
ser cantats pel poble a les esglésies i, tot i que no es desaconsellava la composició polifònica, sí que es demanava que fos més simple i que pogués ser
també cantada pels fidels a part dels músics professionals, encoratjant la creació de cors amateurs entre la comunitat religiosa.
Aquesta influència es pot apreciar en aquesta composició Aus tiefer Not de
Johann Blankenmüller (1496 - 1570)
(més conegut com a Johann Walter). Caspar Othmayr (1515-1553) és considerat un dels mestres del fraseig melòdic (Liedsatz) com es pot apreciar en aquest
Entlaubet ist der Walde. Fidel a Martin Luther va compondre nombrosos himnes i l'any de la seva mort va escriure Epitaphium a Lutheri.
Nascut al Tirol posem en aquesta zona també a
Leonhard Lechner (c.1553-1606), alumne d'Orlando di Lassus, que va escriure bàsicament música sacra, aquí podem escoltar un famós (i eròtic)
passatge del 'Càntic dels Càntics' en alemany: Das erste Kapitel des Hohenliedes Salomonis.
Hieronymus Praetorius (1560 - 1629)
va ser també organista (no confondre amb Michael Praetorius, més conegut, que ja estudiarem en la música del XVII), va escriure motets policorals com
aquest Hodie completi sunt dies Pentecostes. Hans Leo Hassler (1564 - 1612),
nascut a Nuremberg, va passar una temporada a Venècia i va ser un dels primers a donar a conèixer les innovacions d'aquest estil a Alemanya. Aquesta
influència es nota fins i tot en aquesta peça de temàtica religiosa Cantate domino.
Afegim també aquesta curiosa obra del poc conegut compositor
Nicolaus Zangius (1570-1620) Der Kölner Markt, que sembla descriure el mercat de Colònia. En ser una obra teatral (almenys la
interpretació) potser és una obra escrita ja entrat el segle XVII, imitant la seconda pratica italiana.
Dins un apartat nou, amb certa independència, posem dins d'aquesta zona del Sacre Imperi Romanogermànic al suïss
Ludwig Senfl, a l'hongarès Bálint Bakfark i a l'eslovè Jacobus Gallus. Ludwig Senfl (c.1486-c1543), que va néixer a finals del XV (per tant anem una mica enrere en el temps), alumne d'Heinrich Isaac, va portar
l'estil de l'escola francoflamenca a Alemanya, com es pot veure en aquest motet De profundis clamavi. Bálint Bakfark (c.1526-1576) fou un intèrpret del llaüt, era un virtuós de l'instrument i la seva fama es va estendre per França i Itàlia. Va
escriure diversos tractats sobre el llaüt i la seva interpretació i va compondre molta música per aquest instrument (i moltes trasncripcións d'altres obres
polifòniques), però la majoria sembla que s'han perdut. Jacobus Gallus (1550-1591) va deixar moltes obres impreses o manuscrites, unes 500, de tots els estils, música sacra i profana, dins una barreja de la polifonia de
l'escola francoflamenca i de l'escola veneciana, tot i que aquesta peça Mirabile Mysterium, en què podem veure la partitura, pels seus
cromatismes, s'assembla més a un "madrigal espiritual" italià (com anomalia contrapuntística, entre altres, veure el salt de fa# a sib al soprano al compàs 46, que
compositors com Palestrina o Victoria mai haguessin acceptat).
Anglaterra
En aquest país, entre 1530 i 1540 també es va produir una escissió del catolicisme amb l'anomenada "reforma anglicana", que va influir en la música
religiosa d'una manera semblant a la reforma protestant, és a dir, promovent l'ús de l'anglès en la polifonia i encoratjar la composició d'himnes pels
serveis religiosos (respecte al contrapunt, a Anglaterra mai havia estat tan complex com al continent, recordem "la contenció anglesa" i no consta que es
demanés encara més contenció). Però compositors tan coneguts com Thomas Tallis i William Byrd i d'altres van continuar component polifonia sacra per a
les dues confessions, és a dir, tant per l'església anglicana com per a la catòlica (en llatí).
En la música profana, la cort dels Tudor, sota reines com Isabel I, va esdevenir un important centre d'activitat musical. La música cortesana incloïa
cançons i danses interpretades en esdeveniments i festivals de la cort.
La música instrumental també va tenir un important desenvolupament, tant els instruments de corda pinçada, com els de tecla o els de corda. Hugh Aston (c.1485-1558)
va ser un dels primers compositors a escriure expressament per a virginal o clavicèmbal (recordem que hem tornat de nou al principi del segle XVI), particularment
aquest Hornpype (dansa anglesa), tot i que també va escriure obres sacres.
Gairebé tota la música de
John Taverner (c.1490-1545)
és sacre i inclou misses, magnificats, antífones i motets. Va treballar d'organista a Oxford i Lincolnshire. El compositor Peter Maxwell
Davies va escriure una òpera sobre la vida de Taverner. Christopher Tye (c.1505-1572?) també era organista i va treballar a la cort anglesa. Va compondre música sacra, però també va
ser un dels primers compositors a escriure música per a conjunt de violes, com una vintena d'
innomines
(gènere propi de la música anglesa, podeu escoltar exemples d'aquestes composicions angleses a l'enllaç que posem de la Wikipedia).
D'ell podem escoltar aquest homofònic i diatònic motet Laudate nomen Domini, una de les poques peces del segle XVI on no hem trobat alteracions
en les notes.
Ara podrem escoltar música de tres compositors que van compondre principalment polifonia sacra, dos d'ells, Tallis i Byrd, són considerats els dos
principals compositors d'aquest segle XVI a Anglaterra. Thomas Tallis (c.1505-1585) és recordat principalment com un compositor de música vocal sacra (sense massa complexitat, però amb imitacions
polifòniques i molt expressiva). No es troben composicions profanes ni instrumentals d'ell. És força coneguda l'obra Fantasia on a Theme by Thomas Tallis
del compositor Ralph Vaughan Williams, escrita l'any 1910. A l'enllaç de Tallis podem escoltar el tema (versió instrumental) que va inspirar a Williams i
altres obres de Tallis. Aquí podem escoltar aquest Salvator Mundi i també posem a sota l'enllaç Spem in Alium, un motet a 40 veus!,
considerada una de les grans obres de Tallis.
Contrapuntísticament la música de
John Sheppard (c. 1515 - 1558) és semblant a la de Tallis. També va compondre principalment música sacra, tot i que d'ell sí que es conserven
algunes peces profanes. Aquí podem escoltar aquest Libera nos I, a 7 veus, força melismàtiques. William Byrd (c.1540-1623), a part de música sacra, sí que va escriure música instrumental, per a virginal (instrument anglès de la família del
clavicèmbal)(dins l'anomenada escola virginalista anglesa) i per a grups instrumentals (Consort Music) (a l'enllaç del compositor es poden
escoltar alguns exemples d'aquesta música). Aquí pòdem escoltar aquest Ave Verum Corpus. Junt amb Purcell potser és un dels compositors anglesos,
dins la música antiga, més coneguts.
Amb els compositors anglesos nascuts a la 2a meitat del segle XVI l'estil sembla que canvia, tot i que van continuant component música sacra, però es
nota la influència de la música europea de la 2a meitat de segle. Thomas Morley (1557-1602), organista, cantant i teòric musical, va ser un dels membres més destacats de l'escola madrigalística anglesa, que va
importar aspectes del madrigal italià al madrigal anglès. Contemporani de Shakespeare, va ser dels pocs compositors (del segle) en utilitzar lletra seva
per a les seves composicions. Aquí podem escoltar el seu madrigal I love, alas, I love thee.
Sembla que per problemes religiosos amb la reforma anglicana
Peter Philips (c.1560-1628) va viure la major part de la seva vida als Països Baixos (la part espanyola) i a Itàlia. Va escriure molts motets i
madrigals, però també va fer moltes transcripcions instrumentals d'obres de compositors d'aquests països, ja que era un virtuós del teclat. En aquesta
finestra sonora podem escoltar diversa música seva per a grups instrumentals: obres originals i transcripcions que va fer d'altres compositors (especificat a la
pàgina de youtube). John Bull (1562-1628) va ser organista, intèrpret del virginal i segons sembla també constructor d'orgues. La majoria de les seves obres són peces
per a teclat i va ser un dels compositors més famosos del renaixement que van escriure per aquests instruments. Aquí podem escoltar un In nomine,
però que curiosament sembla que està escrit en compàs 11/4 (no és que el compositor posés 11/4 o barres de compàs, sinó que el transcriptor ho interpreta
com 11/4), fet completament inusual a l'època.
També es nota el tombant de segle en aquestes darreres obres que escoltarem de compositors anglesos.
Semblant a la figura de John Bull és la de
Giles Farnaby (c.1563 -1640),
compositor també especialitzat en compondre música per a teclat. De fet, aquesta obra His Humour i la que hem escoltat de Bull apareixen, les
dues, al The Fitzwilliam Virginal Book, que és la principal font de música anglesa per a teclat. John Dowland (1563-1626),
a part de compositor, tocava el llaüt i era cantant. És conegut per les seves cançons profanes i "malenconioses" escrites principalment per a veu i
llaüt, però també va escriure música madrigalesca vocal i instrumental. Aquesta "cançó" a quatre veus Come Again és força coneguda i prové del seu
First Book of Songs (1597).
La música de
Thomas Campion (1567-1620),
com la de Dowland, la podríem encabir dins el que en podríem dir l'equivalència anglesa de la 'seconda pratica' italiana. Campion, que també era
poeta, va escriure més de cent cançons per a veu i llaüt i música ballable; així i tot també va escriure un tractat sobre contrapunt.
