Pot tardar un temps a carregar els exemples musicals ! Es pot llegir el text mentrestant
Història de la música (i de la seva harmonia): guia sonora. Els compositors i la seva música
Segle XVII
El segle XVII es pot considerar l'inici del barroc en totes les seves formes artístiques.
La primera meitat del segle ve marcada a Europa per la guerra dels 30 anys que va començar com un conflicte religiós a l'Imperi Romà Germànic. Es va estendre i es
va convertir en un conflicte devastador que va involucrar molts països europeus. Va provocar enormes pèrdues humanes i canvis territorials i va tenir un
impacte durador en la població i l'economia d'Europa. Els estats italians van quedar una mica al marge d'aquesta guerra i això segurament va ajudar que
la música, en aquest país, florís d'una manera destacada i innovadora.
Després de la Pau de Westfàlia (1648), que va posar fi a la guerra, la segona meitat del segle va ser molt productiva en termes musicals a tot Europa. En
el que es refereix a les tècniques compositives, va marcar l'inici del que ara coneixem com a "pràctica comuna", de la fusió dels 12 modes en els actuals
modes "major" i "menor" i del concepte de "tonalitat", tot i que el concepte d'"acord" (amb les seves inversions) encara no es feia servir. Va ser un
avanç progressiu, no consolidat fins al segle XVIII amb els tractats de Rameau.
La polifonia vocal, tal com es feia al segle anterior es continuava component d'una manera semblant a la de finals del segle XVI (especialment la música
sacra i els madrigals) però sens dubte l'aspecte més innovador va ser l'aparició de la monodia acompanyada per un "baix continu". El baix continu, en els
seus inicis, consistia en una segona veu afegida (posteriorment simplement era la melodia del baix sota altres veus) que era instrumental i en la qual
l'intèrpret havia de "deduir", segons les notes de la melodia superior, la resta de notes que havia de tocar amb l'instrument (fos orgue, clavicèmbal,
llaüt, guitarra barroca, etc.). A vegades el compositor ajudava posant uns números que indicaven els intervals que s'havien de tocar, però moltes vegades
no es posava res i es donava llibertat a l'intèrpret. Per cert que la melodia principal (la monodia) també es podia enriquir amb "diminutioni"
(embelliments) que no estaven escrits a la partitura. Gradualment, aquesta monodia (amb baix continu) també va ser composta per a instruments solistes,
com el violí; sovint s'anomenaven "sonates" (tot i que no tenien res a veure amb la posterior forma "sonata" que es coneix avui en dia).
Alguns estudiosos italians (com el grup d'humanistes de Florència coneguts com a "Camerata Bardi") creien que els drames grecs (i romans) en realitat
havien estat cantats, almenys algunes parts. Fos com fos, el fet és que l'expressió i sentiment que pot donar una melodia cantada (i que aviat si van
anar afegint altres veus a manera de diàleg) va ser una llavor i font d'inspiració per afegir el "drama" o el "teatre" a la música i que sorgissin les
primeres òperes a Itàlia (fins i tot pocs anys abans del segle XVII) i que aviat es van anar difonent i component per tot el continent europeu. Però
Itàlia va ser, sens dubte, el nucli d'aquest gènere musical durant aquest segle.
Tornant a qüestions harmòniques i contrapuntístiques: els finals de les composicions encara feien un ús predominant de les triades majors. També en els
modes menors, la tercera picarda encara era comuna, però ja no de manera tan uniforme com al segle XVI. En aquest segle XVII, especialment a partir de la
2a meitat, ja es troben bastants exemples (al voltant d'un 5% en les partitures que he vist) d'obres amb un acord menor com a final, però també veiem
bastants exemples, dins la "nova música", on peces amb modes menors acaben a l'unisò, com si els compositors volguessin evitar la tercera picarda pel seu
ressò de "música antiga", però, a la vegada, tampoc estiguessin convençuts del tot d'acabar amb l'acord menor, que, per les orelles d'aquells temps
encara sonava un acord poc conclusiu. Les cadències sí que eren majoritàriament "autèntiques", en tots els modes, fins i tot més unànimement que en el
segle anterior.
Un possible exemple del pas de la composició "modal" a la "tonal" el podríem veure en els compositors alemanys que, al manuscrit, posaven, per exemple,
"Sonatina D-moll", que això actualment vol dir Sonatina en "Re menor" però que a l'inici del segle segurament volia significar que era una peça amb
"finalis" D (Re) dins l'hexacord "molle" (que, des de temps de Guido d'Arezzo, estava format per les notes Fa-Sol-La-Sib-Do-Re (utilitzant posteriorment
el Do# per les cadències a Re) (vegeu la pàgina dedicada a la música medieval) i, per exemple, "Sonatina G-dur" (que avui dia vol dir "Sol major")
segurament volia dir que era una peça amb "finalis" G (Sol) dins l'hexacord "durum" format per les notes Sol-La-Si-Do-Re-Mi. Amb el pas dels anys, "moll"
i "dur" es va anar aplicant escalarment a qualsevol nota (transposició) i es va anar oblidant el seu origen hexacordal i modal. A la resta d'Europa no es
feien servir els noms "molle" i "durum" (d'origen llatí) per indicar mode "menor" o "major" però no he sabut trobar la informació, ni manuscrits, de quan
es van començar a utilitzar aquestes expressions, però segurament deuria ser a la 2a meitat d'aquest segle. L'"armadura" amb sostinguts també es va
començar a fer servir a partir de la 2a meitat d'aquest segle, fins llavors només s'utilitzaven armadures amb bemolls en els manuscrits (tot i que
normalment no s'utilitzava armadura o bé armadura d'un si bemoll, la resta era música ficta o alteracions davant les notes, però a les transcripcions a
notació moderna sí que s'acostuma a afegir una armadura si cal).
Veurem que compositors com Monteverdi o Purcell (i molts d'altres) se saltaven moltes regles del contrapunt com, per exemple, utilitzar notes dissonants
amb el baix sense preparar, o cantar intervals prohibits, com els augmentats o disminuïts. Per exemple, un interval que s'utilitza bastant en aquest
segle és els de 4a disminuïda (descendent) per anar a una "sensible" que normalment resol, com sib-fa#-(sol).
La música instrumental va guanyant pes i a la 2a meitat del segle ja es van començar a formar les primeres petites orquestres, que incloïa famílies de
cordes (violins, violes, violoncels, contrabaix), vent-fusta (flauta de bec, oboès, fagot), metall (trompetes naturals o/i trompes), secció de percussió
(timbals) i baix continu.
Com a instruments solistes, gradualment, el violoncel barroc anava guanyant pes respecte a la viola de gamba (excepte a França) i la família de guitarres
de 5 cordes dobles convivien amb la família dels llaüts. L'orgue i el clavicèmbal van continuar sent els principals instruments de tecla. Tots aquests
instruments també podien fer de baix continu.
Com en el segle XVI agruparé els exemples musicals per zones geogràfiques, amb els principals compositors. La resta dels compositors, amb els seus
exemples sonors, els poso en annexos. Hi ha un total de 374 exemples musicals del segle XVII.
Itàlia
A
Jacobo Peri (1561-1633)
se'l considera el compositor que va escriure la primera òpera (Dafne (c.1597)), avui perduda, però sí que es conserva la que
va escriure cap a l'any 1600: Euridice, de la qual posem aquí un fragment, que per cert també és l'òpera més antiga de la qual es conserva la partitura.
D'
Adriano Banchieri (1568-1634)
posem un madrigal, però com posa en la publicació impresa a Venecia (1608): "Festino nella sera del giovedì grasso avanti
cena......sotto novello stile", és a dir dins el que ja es considerava la "seconda pratica", tot i ser una obra polifònica, però semblant a una comèdia.
De
Dario Castello (c.1560-c.1640)
podem escoltar una sonata del 1629, per "sopran solo" (violí o instrument soprano) i baix continu. També indica a la partitura: "in stil
moderno".
De
Claudio Monteverdi (1567-1643) (del qual ja vàrem escoltar un madrigal seu a la pàgina del segle XVI) escoltarem tres exemples, ja que es pot
considerar un dels principals compositors d'aquest segle. Monteverdi també va ser un dels primers músics a compondre òperes. El 1606 va
escriure la seva famosa òpera Orfeo (que s'interpreta sovint en els nostres dies donada la seva qualitat) i aquí podem escoltar-ne un petit fragment i
veure també les seves innovacions harmòniques, com les dissonàncies sense preparar del començament. El segon exemple és el Lamento d'Arianna de la seva
òpera L'Arianna (1608) però en una versió que va fer posteriorment per a 5 veus (publicat en el seu 6è llibre de madrigals, 1614) (malauradament, no es
conserva la partitura de l'òpera original). Y, el tercer exemple, ens mostra la publicació original del motet 'O quam pulchra es', que, tot i ser música
sacra, és un exemple del nou estil de la monodia acompanyada d'un baix continu (que, com hem comentat, l'intèrpret completa amb més notes de les que hi ha
escrites, com ja hem vist a exemples anteriors i continuarem veient durant tot el barroc).
Seguidament, podem escoltar dos exemples més de monodia acompanyada dels poc coneguts compositors
Francesco Rasi (1574-1621) i
Antonio Brunelli (1577-1630) i un
exemple de la compositora
Caterina Assandra (c.1590-d.1618), que, tot i ser monja benedictina, va escriure molta música en 'stile moderno' com aquest
motet 'O salutaris hostia' (1609), per a dues veus, violí, violoncel (o viola de gamba) i baix continu.
Gregorio Allegri (1582-1652)
és conegut bàsicament per haver escrit una de les peces sacres més conegudes en aquest període perquè s'interpretava cada any, per Setmana Santa, a la
Capella Sixtina al Vaticà (i potser encara s'interpreta ara) i estava envoltada de misteri. Escrita en 'stile antico', el Vaticà volia que només es
cantés a la Capella Sixtina i la partitura es mantenia en secret i es prohibia severament la seva divulgació. Es diu que Mozart, el 1770, amb 14 anys, en
un viatge a Roma amb el seu pare, va escoltar l'obra dues vegades i la va transcriure de memòria (però, si és veritat, no es guarda el manuscrit). Segons
sembla, la transcripció actual és de 1880, però musicòlegs consideren que hi ha una part que està mal transcrita. Girolamo Frescobaldi (1583-1643)
és conegut principalment per la seva música per a tecla, però hem trobat la partitura d'aquesta ària 'Ti lascio anima mia' per cant i baix continu
(publicada el 1630). Stefano Landi (1587-1639)
va escriure la primera òpera que es basa en la vida d'un personatge: Sant Alessio. Va escriure música secular i sacre, en els estils 'modern' i 'antic',
aquí podem escoltar l'ària 'T'amai gran tempo'
Altres compositors menys coneguts que també van compondre monodies acompanyades de baix continu podrien ser
Domenico Mazzocchi (1592-1665),
Francesco Manelli (c.1595-1667),
Tarquinio Merula (1595-1665),
Giovanni Rovetta (c.1596-1668), que va ser mestre de capella de la basílica de Sant Marc a Venècia entre Monteverdi i Cavalli,
Luigi Rossi (1598-1653),
del qual podem escoltar un fragment de l'òpera 'Orfeo' (primera òpera italiana escrita expressament per a una producció a París) i
Virgilio Mazzocchi (1597-1646), germà de Domenico Mazzocchi.
Junt amb Monteverdi,
Francesco Cavalli (1602-1676)
és considerat un dels compositors d'òpera més importants del segle XVII. En va escriure més de quaranta!, tot i que també va escriure força música sacra.
Aquí podem escoltar el 'Lamento di Enea' de la seva òpera La Didone (1643). Marco Marazzoli (c.1602-1662) també va escriure moltes òperes, a part d'oratoris i cantates. Al 2n video podem escoltar 'Un sonno ohimè sì forte'
de la seva òpera La Vita humana (1656) amb llibret de Rospigliosi, que posteriorment va esdevenir el papa Clement IX. Giacomo Carissimi (1605-1674) va ser el principal representant de l'Escola Romana de principis del barroc. Va ser un dels compositors més
prolífics de l'època, component nombrosos oratoris, misses, motets i cantates. Se'l considera qui va establir i consolidar les bases de la forma
'Oratori', el que en podríem dir una mena d'òpera sacra (sense representació), barreja de música instrumental i polifonia vocal (a l'antiga) junt amb
àries solistes a l'estil de la 'nova música' amb baix continu. Al 3r video podem escoltar el seu oratori 'Jonas' (c.1660).
Itàlia va ser el país que va tenir més dones compositores en aquest segle. La més coneguda va ser
Barbara Strozzi (1619-1677),
que, a més, era cantant. Va compondre quasi exclusivament obres seculars, principalment per a veu solista (potser per cantar-les ella mateixa). Aquí
podem escoltar aquesta expressiva 'Lagrime mie'. Fixem-nos en el colpidor descens cromàtic del començament, amb cadència amb l'interval de 4a
disminuïda descendent (que hem comentat al principi --i, a més, xocant el re# amb el mi del baix) i per exemple també (al compàs 10), el salt de tritò
descendent (mi-la#) al qual segueix un salt de 6a. Tota l'obra està plena d'intervals cromàtics (horitzontals i verticals), impensables en el 'stile antico'.
També força coneguda en els nostres dies és
Isabella Leonarda (1620-1704),
sembla que d'un caràcter diferent al de Barbara, ja que es va passar la vida component en un convent. A part de música sacra va compondre aquestes 12
sonates per a dos violins, violoncel (o viola de gamba) i baix continu, que són aportacions al que serien les 'Sonata de chiesa' o fins i tot als
'Concerti grossi' de compositors una mica posteriors, com Stradella, Corelli o Torelli. Antonio Cesti (1623-1669),
va ser, junt amb Cavalli, el compositor d'òperes més prolífic de l'escola veneciana del barroc (més de 100 segons sembla). Tinguem en compte que va ser a
Venècia on es va contruïr, l'any 1637, el primer teatre d'òpera de tot el món: el teatre San Cassiano. On, per primera vegada a la història, hi podia
assistir qualsevol ciutadà pagant una entrada. En el 3r vídeo podem escoltar 'Alma Mia' de la seva òpera L'Argia (1655).
Alessandro Stradella (1639-1682)
va compondre òperes, oratoris, i va ser dels primers a escriure en forma de 'Concerto grosso', que com el seu nom indica són obres amb més
instruments dels que se solien utilitzar a l'època, concretament eren dos o més instruments solistes que dialogaven amb una petita orquestra.
Stradella va tenir una vida novel·lesca i al final va morir assassinat (de fet hi ha una novel·la de Crawford sobre ell i va inspirar dues òperes als
compositors Flotow i Sciarrino) Aquí, amb partitura, hem trobat aquesta inspirada ària 'Io per me non cangerei'. Arcangelo Corelli (1653-1713)
segurament va estar influït per Stradella en compondre els seus 12 Concerti grossi (ja ben entrat el segle XVIII); de fet va ser el primer en
titular-los d'aquesta manera. Abans d'aquestes obres 'orquestrals', al segle XVII va escriure moltes sonates en forma trio (dos violins i baix continu),
no endebades Corelli era també violinista i just al tombant de segle, va compondre aquesta sonata per a violí i continu, anomenada La Folia (1700).
Corelli va inspirar molta música a la generació posterior de compositors barrocs, com Vivaldi, Bach o Haendel. Segurament escoltarem més música d'ell en
el full dedicat al segle XVIII. A l'enllaç a la wikipèdia (clicant sobre el seu nom) podem escoltar també un Trio-Sonata, Giuseppe Torelli (1658-1709) és també recordat per contribuir al desenvolupament del concert instrumental, especialment els concerti grossi
i el concert solista, a més de ser un compositor barroc que va escriure molt per a la trompeta, com aquests 12 concerts per aquest instrument que podem
escoltar al 3r vídeo.
Finalment, tancarem la secció italiana amb el conegut compositor
Alessandro Scarlatti (1660-1725), ja més del segle XVIII que del XVII. És considerat el representant més important de l'escola d'òpera napolitana.
Va ser un dels primers compositors en escriure concerts en tres moviments en la forma: allegro, adagio, allegro.
Encara al segle XVII, va escriure l'oratori Giuditta (1693), d'on podem escoltar la seva 'Obertura' al 4t vídeo.
"Alemanya" (Imperium Romanum Sacrum Nationis Germanicæ)
Tornem enrere en el temps i en l'estil per anar als primers compositors alemanys que varen fer música al segle XVII, com
Michael Praetorius (c.1571-1621). En un estil polifònic del segle anterior, podem escoltar aquest 'Es ist ein Ros' entsprungen'. És un
compositor que va desenvolupar les formes basades en els himnes protestants.
A
Heinrich Schütz (1585-1672) se'l considera el compositor alemany més important abans de Bach i un dels compositors més importants del segle XVII.
És dels primers compositors alemanys en rebre la influència de la música italiana, especialment la de l'escola veneciana, com la dels seus mestres
Gabrieli i Monteverdi, però sense arribar a la seva vessant més moderna i teatral, ja que va compondre bàsicament música sacra. Podem copsar aquest estil
monteverdià a la seva obra 'Es steh Gott auf' (2n vídeo) i un exemple de la seva música sacra (amb baix continu) amb 'Litania' (3r vídeo).
Encara dins l'estil polifònic de música sacra predominant a Alemanya durant la guerra dels trenta anys podem escoltar dues obres dels compositors
Johann Hermann Schein (1586-1630)
('Ich freue mich im Herren') i
Samuel Scheidt (1587-1653) ('Ascendo ad Patrem meum').
Més en l'estil barroc, per a baix solista, dos violins i baix continu, tot i que també música sacra, trobem aquest 'O Jesu Dulcissime', del compositor
Franz Tunder (1614-1667).
Dins de la forma sonata del barroc (que recordem no és el mateix que la forma sonata clàssica) trobem aquesta curiosa 'Sonata sopra "La Monica"'
(1651), per a fagot i baix continu (després de una introduccció amn el violí) del compositor
Philipp Friedrich Boddecker (1607-1683).
De música per a tecla podem escoltar a dos importants compositors i organistes:
Johann Jakob Froberger (1616-1667) i
Matthias Weckmann (c.1616 - 1674), uns dels intèrprets d'orgue més destacables de l'època, que van ser amics i dels quals es conserven cartes que es
van enviar entre ells. Del primer podem escoltar una Toccata per a clavicèmbal (1649) (2n video) (que a partir de 1:19 sembla anticipar-se a Bach amb
aquestes imitacions arpegiades i línies cromàtiques inverses que s'observen) i del segon 14 Preludis, fugues i tocates, per a orgue (3r. video).
Segons sembla
Dietrich Buxtehude (c.1637-1707) va néixer a un poble que pertany actualment a Suècia. Per raons que no discutirem aquí se l'ha considerat o se'l
considera un compositor germano-danès. Era també un reconegut organista i la majoria de les seves obres són per a teclat. Però, plenament dins l'estil
barroc germànic, podem escoltar aquí aquest 'Allelujah!' de la seva cantata 'Der Herr ist mit mir'. A l'enllaç de la Wikipedia podem
escoltar sis obres més. Johann Adam Reincken (1643-1722) també va ser organista a part de compositor; amic de Buxtehude, la seva música va
ser un referent per a les primeres composicions de Bach. El 1687 va publicar 'Hortus musicus', una col·lecció de sis partites per a dos violins,
viola (segurament da gamba) i baix continu, parts de les quals Bach va arreglar posteriorment per a instrument de tecla (BWV 954, 965 i 966).
Aqui, en el 2n vídeo, podem escoltar la col·lecció completa. Johann Pachelbel (1653-1706) és conegut principalment pel seu famosíssim Cànon en Re, que, podem dir de pas, segurament s'interpreta més lent del
que es devia interpretar a la seva època (a causa d'una versió moderna de 1979 de Jean-François Paillard). Però Pachelbel també va compondre una gran
quantitat de música sacra i profana, i les seves contribucions al desenvolupament del preludi coral i la fuga li han donat un lloc entre els compositors
més importants del barroc mitjà. En el 3r vídeo podem escoltar una Fantasia per a clavicèmbal. A l'enllaç de la Wikipedia (clic al nom) també hi podem escoltar més
música.
Johann Paul von Westhoff (1656-1705),
a part de compositor, va ser un dels violinistes més coneguts de la seva època i va compondre algunes de les primeres músiques conegudes per a violí sol,
com aquestes sis suites (c.1696) que es poden escoltar en el 1r vídeo. Johann Kuhnau (1660-1722) també tocava instruments de tecla. A part de l'orgue i el clavicèmbal sembla que apreciava especialment el clavicordi
(antecessor del piano) ja que té peces per aquest instrument. La seva música vocal religiosa comprèn motets i unes vint 'cantates', que assenyalen el nou
estil d'aquesta forma sacra que també faran servir posteriorment grans compositors, amb instruments i baix continu, com podem apreciar en aquesta cantata
'Gott, sei mir gnädig nach deiner Güte' (1705).
Per acabar aquesta secció dedicada a la música germànica podem escoltar un 'Preludi i Fuga' de
Georg Böhm (1661-1733), organista i compositor que a partir de l'any 1700 sembla que va donar classes de música a la Michaelisschule de Lüneburg a
un jove de 15 anys que es deia Johann Sebastian Bach. La contribució més important de Böhm a la música de teclat és la 'partita coral', una composició
que consta de diverses variacions d'una melodia coral.
Tornem a principis del segle XVII amb un exemple, com va passar a Itàlia, de monodia acompanyada de baix continu, en aquest cas del compositor
Antoine Boësset (1586-1643)
que va dominar la vida musical a la cort francesa durant la primera meitat del segle. L'obra de Boësset és considerable i composta de diverses formes
musicals, tant profanes com sagrades o espirituals. Va excel·lir en 'l'air de cour', peces que s'escrivien generalment per a veu i llaüt i es
considera una continuació de la cançó francesa, anomenada veu del poble (voix de ville o vaudeville). Com aquesta 'Je voudrois bien ô Cloris'
que podem escoltar al 1r vídeo. Jacques Champion de Chambonnières (c.1601-1672)
avui en dia és considerat un dels màxims representants de la primera escola francesa de clavecí.
Aquí podem escoltar i veure les Cinc Suites del seu primer llibre per aquest instrument. Henri Du Mont (1610-1684),
tot i que nascut a l'actual Bèlgica, va desenvolupar tota la seva carrera a París. Va dirigir (junt amb Pierre Robert) la música religiosa de la cort
fins al 1683 i seria una font important d'inspiració per a compositors com Lully o de Lalande. És per això que la seva música és principalment sacre,
dins un estil polifònic contrapuntístic del segle anterior però amb embelliments esporàdics a les veus, típiques del barroc, com aquest motet
'Media vita in morte sumus'; però també va escriures obres més "modernes" amb baix continu.
Michel Lambert (1610-1696),
a part de compositor era un conegut cantant i intèrpret de la tiorba (un tipus de llaüt al qual si afegien cordes en el registre baix). El paper de
Lambert com a 'Maître de chant' i compositor d'airs dramàtics va contribuir a la creació de la tragédie lyrique francesa. Aquí podem
escoltar l'air de cour: 'Que faites-vous Sylvie'. Louis Couperin (c.1626-1661) era clavecinista, organista i intèrpret de viola da gamba, va ser un dels fundadors de l'escola francesa de clavecí.
No confondre amb François Couperin (més conegut, i que escoltarem en el full del segle XVIII) que va ser el seu nebot. Els moviments de dansa comprenen al voltant de dos terços de l'obra de
clavicèmbal de Louis Couperin; inclouen courantes, sarabades, allemandes i gigues. Va escriure també molta música per a orgue, indicant, per primera
vegada a França, els registres que l'orgue havia de fer servir. Aquí podem escoltar una Passacaglia (forma d'origen espanyol que fa servir una
línia obstinada en el baix, en aquest cas sol-fa-mib-re) per a clavicèmbal. Robert Cambert (c.1627-1677) va ser un compositor principalment d'òperes. Va escriure la primera òpera en francès: Pomone, de la qual podem
escoltar l'ària 'Que voyez-vous mes yeux' dels 2n acte.
Jean-Baptiste Lully (1632-1687)
potser és el compositor "francès" més conegut d'aquest segle (tot i que va néixer a Florència, però "naturalizat"
francès més endavant). Lully va dominar tota la vida musical a França a l'època del Rei Sol. Va ser l'origen o desenvolupador de moltes formes musicals
franceses com la tragèdia lírica, el gran motet, l'obertura a la francesa, òperes o danses per la cort. Aquí podem escoltar la coneguda
'Marche pour la Ceremonie des Turcs'. ).
A
Marc-Antoine Charpentier (1643-1704),
se'l coneix principalment pel Preludi del seu Te Deum, ja que des de fa molts anys és la sintonia que se sent en les connexions de la xarxa
Eurovision (podem veure la partitura i recordar la música en el 2n vídeo, però encara que no ho sembli és música sacra i també posem a sota l'enllaç a
l'obra completa), però va compondre molta música per a comèdies teatrals, la majoria amb col·laboració amb Molière i també molta música sacra. Robert de Visée (c.1655-c.1733),
va ser llaudista, tiorbista, guitarrista i violagambista (i fins i tot cantant) a la cort de Lluís XIV. Va compondre molta música per aquests instruments
i la seva música és molt coneguda pels intèrprets amb instruments originals de l'època, però també per les transcripcions que s'han fet per a la guitarra
moderna. En el 3r vídeo podem escoltar una Chaconne per a tiorba.
Marin Marais (1656-1728)
va ser un conegut intèrpret de la viola da gamba i va treballar a la cort de Lluís XIV de França. Va ser deixeble de Lully i les seves principals
composicions són pel seu instrument. És el personatge principal del film Tous les matins du monde (1991), que és una ficció sobre la seva vida i
l'època. Més que la trama en si, es va popularitzar molt la música que hi sonava (la de Marais), interpretada per Jordi Savall. Aquí podem escoltar, amb
partitura, les variacions sobre les Folies D'Espagne i, com moltes vegades, també a l'enllaç de la Wikipèdia podem escoltar més peces. Michel Richard de Lalande (1657-1726)
també va estar al servei de la cort del rei Lluís XIV, en aquest cas com a organista i compositor. Allà va compondre principalment música religiosa,
especialment els anomenats "grans motets", però també va crear per a la cort divertissements, pastorals i ballets, i unes suites orquestrals
conegudes com Simphonies pour les Soupers du Roy. Aquí podem escoltar el "grand motet" 'De profundis' (1689). Élisabeth Jacquet de La Guerre (1665-1729), una de les poques dones compositores d'aquest segle a França, va ser també una gran intèrpret del
clavicèmbal. Venia d'una coneguda família de músics i va inaugurar la seva carrera com a virtuosa oferint concerts als cinc anys. Va
compondre peces per a clavecí (a l'estil dels Couperin, una altra nombrosa família de músics), però també cantates, una òpera-ballet i sonates per a
grups instrumentals com aquesta que podem escoltar al 3r vídeo.
Fem de nou un viatge en el temps per anar a principis del segle XVII a Anglaterra i Escòcia. Anglaterra es va mantenir bastant al marge de la guerra dels
trenta anys d'Europa, però va patir també temps convulsos, una guerra civil (1642-1651), amb l'execució del rei Carles I i l'abolició de la monarquia fins
a l'any 1660, el que va provocar que molts compositors que treballaven per la cort haguessin d'exiliar-se fins a aquest any. Tobias Hume (c.1569-1645)
va néixer a Escòcia i a més de compositor era intèrpret de viola da gamba i va compondre la majoria de música per aquests instruments (viola da gamba,
Lyra viol). Com a curiositat es veu que va ser el primer compositor a fer servir el col legno en les seves obres. L'any 1605 va
compondre 'The First Part of Ayres - Captain Humes Musicall Humors', que podem escoltar completa en el 1r vídeo.
Encara dins l'estil de la polifonia vocal a capella amb contrapunt imitatiu del segle anterior podem escoltar als coneguts compositors
Thomas Weelkes (1576-1623),
amb el motet 'O Lord, grant the King a long life' i a
Orlando Gibbons (1583-1625) amb el madrigal 'The Silver Swan'.
Ja més dins l'estil barroc, trobem a dos intèrprets de llaüt:
Robert Johnson (1583-1633) i
Nicholas Lanier (1588-1666) que van compondre cançons (monodies molt lligades al text) amb el seu instrument com a baix continu. Del primer podem
escoltar 'Come away Hecate' i del segon 'Love and I of late did part'.
Més conegut i prolífic va ser el compositor
Henry Lawes (1595-1662), ja que va escriure més de 430 cançons (també amb baix continu) i va omplir amb aquesta música el període comprès entre
Downland i Purcell. Aquí podem escoltar 'Ariadne's Lament - Theseus, O Theseus, hark!', però a sota dels vídeos també incluim un enllaç a
14 cançons més.
John Hilton (1599-1657)(el jove),
va ser organista a Westminster i també tocava el llaüt a la cort de Carles I. Va compondre oratoris i òperes en petit format. Aquí podem escoltar
'Wilt thou forgive that sin' Matthew Locke (c. 1621-1677),
a part de compositor, també era un teòric de la música. En el seu tractat Melothesia (1673) es descriu a si mateix com "Composer in Ordinary to
His Majesty, and organist of her Majesty's chapel" (es refereix a la monarquia de Carles II, ja restaurada, de fet va compondre la "Marxa" per a la
seva coronació). En el seu catàleg figuren algunes òperes i/o masques (entreteniments teatrals per a la cort). En el 2n vídeo podem escoltar la
pastoral per a tres veus 'To Pan, great Pan' (1667). John Blow (1649-1708) també va ser organista a l'abadia de Westminster. Henry Purcell va ser un dels seus alumnes. Blow va escriure música sacra,
per a orgue, odes per a celebracions reials, cançons profanes i més d'un centenar d'anthems (himnes vocals). La seva única "masque" (òpera per a
la cort) 'Venus and Adonis' es diu que va tenir la seva influència en Purcell. En el 3er vídeo podem escoltar 'Lovely Salina' (1683).
Acabarem aquest apartat d'Anglaterra amb el compositor més important, no únicament de les illes, sinó de tota Europa en aquest segle
(tot i la seva prematura mort als 36 anys). Es tracta de
Henry Purcell (1659-1695)
que va treballar en molts gèneres musicals, tant en obres estretament vinculades a la cort, com la cançó simfònica, com vinculades a la Capella Reial,
com l'himne simfònic, apart del teatre i l'òpera.
Entre les seves obres més inspirades hem de citar la seva coneguda òpera Dido and Aeneas (1688), que es representa regularment en els nostres dies i que
podem veure i escoltar sencera en el 1r vídeo. En ella podem apreciar l'ús de l'harmonia més agosarada del barroc, com per exemple en el 'Lament de Dido'
(45:55) on al compàs 86 --després del descens cromàtic (amb 6 notes)-- podem veure una appoggiatura a una 2a inversió d'un acord de 7a de dominant que li
segueix un altre acord de 7a (Fa-Si-La-Re) al qual segueix (c.87) una altra appoggiatura de l'acord de 7a (Mi-La-Sol-Do), seguit d'una dissonant
appoggiatura de do menor que resol frígiament a l'acord de 7a de dominant de sol... o la successió d'acords entre els compassos 91-92, 96-97,
101-102,
120, etc.: tot el Lament fa ús d'una harmonia més pròpia del romanticisme.
En el 2n vídeo podem escoltar, també de Purcell, una inspirada cançó que comença amb unes lletres de Shakespeare 'If music be the food of love'
(la resta ja és d'un altre escriptor) i en el 3r vídeo el 'Rondeau from Abdelazer' que va inspirar al compositor Benjamin Britten a escriure unes
'Variations and Fugue on a Theme of Purcell' (1946). També posem a sota un enllaç a les obres completes per a cambra.
Després de l'esplendor musical del segle XVI en aquest país, la música del segle XVII a Espanya es va veure influenciada per factors religiosos, polítics i econòmics
que van limitar l'expressió artística i la innovació en comparació amb el segle anterior. Encara que hi va haver compositors notables es considera que el
nivell general de qualitat musical no va assolir les mateixes altures que els grans polifonistes del renaixement.
L'andalús
Francisco Correa de Arauxo (1584-1654)
va ser un dels compositors i organistes espanyols més importants de l'inici del barroc i és conegut pels organistes de tot el món. Fa poc, la gran
organista Montserrat Torrent, als seus 94-95 anys, va acabar l'enregistrament de la integral d'aquest compositor, podem escoltar-ne una mostra
al 1r vídeo.
De
Carlos Patiño (1600-1675),
mestre de capella y compositor principalment de música sacra podem escoltar aquest 'Lauda Sion Salvatorem' dins l'antic estil policoral.
Haurem d'esperar a
Juan Hidalgo (1614-1685),
compositor i arpista a la cort de Madrid, per trobar les primeres monodies acompanyades de baix continu típiques de l'inici del barroc. Hidalgo va
compondre molts 'tonos humanos' (música profana vocal), algunes petites òperes i les primeres 'zarzuelas' que es van escriure a Espanya. El nom de 'zarzuela'
ve del fet que les primeres representacions es van fer al 'Palacio de la Zarzuela', que era un palau de la cort i eren una mena d'òperes desenfadades, la
versió espanyola de les primeres òperes barroques, però més properes al que posteriorment seria l'opéra-comique francesa o el singspiel alemany, ja que
no hi havia un contingut de recuperació del drama clàssic grec i romà, com si tenien moltes òperes d'altres països a l'inici del barroc. De Hidalgo podem
escoltar amb partitura aquest 'Solo es querer'.
Joan Cererols (1618-1680)
va estudiar a l'Escolania de Montserrat i posteriorment va ser organista i mestre de capella de la seva Abadia durant trenta anys. Va escriure
principalment música sacra però també alguns 'villancicos' profans, normalment tot dins de l'estic 'antic' de la polifonia vocal entre quatre i
vuit veus, a cappella o acompanyat d'orgue. És un dels principals compositors que ha donat l'escola de Montserrat. Aquí podem escoltar aquest
'Salve Regina' per a dos cors, un dels quals fa d'eco. José Marín (1619-1699)
va ser també cantant i se'l coneix principalment per l'anomenat Cancionero de Marín o "Cançoner de Cambridge" on hi ha 51 tonos humanos d'aquest
compositor. Tot i ser clergue va tenir una vida avalotada, fins i tot involucrat en actes delictius greus que li van valdre la presó. Un text de l'època
diu el següent: "... á Marín le tienen en una torre de la cárcel de corte, en el chapitel, en lo más estrecho, que apenas cabe un hombre, con unos
grillos de 40 libras y una cadena de cuatro arrobas, enjaulado como pájaro, para que con la dulce voz que tiene pueda entretenerse cantando"., però,
penedit, posteriorment, segons sembla, va tenir una vida "ejemplar" fins als vuitanta anys. Aqui podem escoltar aquest 'Ojos, pues me desdeñáis'. Juan del Vado (ca.1625-1691)
va ser organista y intèrpret de diversos tipus de viola a la 'Real Capilla' i a la 'Real Cámara'. Va ser mestre de música del jove rei
Carles II. Aquí podem escoltar el tono humano a duo: 'Con amor se paga el amor'.
Gaspar Sanz (1640-1710)
és un dels compositors espanyols més coneguts d'aquest segle, especialment per les seves obres per a guitarra espanyola (i
el seu tractat sobre la interpretació: "Instrucción de la música sobre guitarra española"), instrument que en aquest segle tenia usualment
cinc cordes (ordres) dobles. Molts guitarristes de tot el món tenen a aquest compositor en el seu repertori, tant els que fan servir guitarres barroques
com guitarres modernes de sis cordes. Aquí podem escoltar aquestes 'Xácaras' amb guitarra barroca espanyola. Tomás de Torrejón (1644-1728)
va néixer a Lima (Perú) però va passar la seva infantesa i joventut a Espanya i segurament va estudiar amb Juan Hidalgo. Als 23 anys va tornar al Perú on
va ser nomenat mestre de capella a la catedral de Lima. Avui és recordat principalment com l'autor de la primera òpera composta i representada a Amèrica:
'La Púrpura de la Rosa' amb text de Pedro Calderón de la Barca. També va escriure villancicos i música religiosa. En el 2n vídeo podem
escoltar 'Si el alba sonora se cifra en mi voz'.
El valencià
Joan Cabanilles (1644 - 1712)
va compondre principalment obres per a teclat, i dins d'aquestes obres instrumentals, els anomenats 'tientos', que de fet tenien una forma lliure,
semblant a una 'fantasia', en què el seu principal objectiu era el de desenvolupar les qualitats interpretatives dels diversos instruments. Però
Cabanilles també va escriure música vocal i per altres instruments, com aquesta 'Fantasía'.
El mallorquí
Francesc Guerau (1649-1722)
va formar part de la Capella Reial a Madrid com a cantant, compositor i guitarrista i també va ser professor de la "Real Cámara" del rei
Carles II. La seva obra més coneguda és una extensa col·lecció de peces per a guitarra espanyola titulada 'Poema harmónico' (1694), d'on podem
escolar 'Ocho Diferencias de Españoleta'. Antoni Martín i Coll (1650-1734)
va néixer a Reus però aviat ingressà al monestir franciscà de San Diego de Alcalá on va ser organista. Posteriorment també va ser organista a un monestir
de Madrid. La seva publicació més coneguda és 'Flores de música', on hi trobem una barreja de recopilacions de compositors barrocs europeus junt
amb composicions seves. En el 2n vídeo podem escoltar una versió, possiblement instrumentalment enriquida, de la seva 'La Folia'.
Potser
Sebastián Durón (1660 - 1716)
sigui un dels compositors espanyols més coneguts d'aquest segle (i d'inicis del següent). També organista, va compondre música sacra però és més conegut
per la seva obra lírica que compren comèdies, moltes sarsueles i almenys una òpera. Aquí podem escoltar 'Sosieguen, descansen' de la seva
sarsuela 'Salir el Amor del Mundo' (1696).
Acabarem la secció espanyola amb el compositor català
Francesc Valls (1665-1747),
tot i que va compondre més obres al segle XVIII que al XVII. L'incloem perquè és el compositor barroc més important a Catalunya, amb unes 636 composicions
catalogades. Més de la meitat és música litúrgica o religiosa i la resta són villancicos o tonos, a part d'algunes obres només
instrumentals. La seva missa Scala Aretina és una obra plenament barroca i és la seva obra més coneguda possiblement causa de la controvèrsia
harmònica que va causar (ja entrat el segle XVIII) pel fet d'incloure un acord de novena no preparat. Fins i tot sembla que el compositor Alessandro
Scarlatti va donar la seva opinió. Però ja hem vist que molts altres compositors, com el mateix Purcell, feien ús habitual de les dissonàncies,
preparades o no.
No he trobat cap exemple musical amb la partitura d'aquesta missa però podem escoltar aquí el Kyrie. En el 2n vídeo tenim un 'O vos omnes'
(possiblement anterior, amb un estil més a l'antica) i, com a curiositat, en el 3r vídeo he posat una petita peça microtonal (!!) que va compondre i va
incloure en el seu tractat 'Mapa Armónico Práctico' (quan feia referència a la composició enharmònica, ja utilitzada a la Grècia clàssica).
Alguns d'aquests compositor els haguéssim pogut posar a la secció del Sacre Imperi Romanogermànic, ja que hi formaven part en aquest segle (almenys fins a
la Pau de Westfalia). Però cada estat dins l'imperi tenia molta independència. A les biografies dels compositors apareix normalment el nom d'Àustria o
Bohèmia (República Txeca). El regne d'Hongria, fins al segle XIX, va ser més independent, tot i que en aquest segle la major part del territori va formar part de
l'imperi otomà. Johann Heinrich Schmelzer (c.1620-1680) va néixer a l'actual Àustria i sembla que va arribar a Viena durant la dècada de 1630, i es va mantenir
com a compositor i músic a la cort dels Habsburg durant la resta de la seva vida. Schmelzer va aconseguir una gran reputació com a intèrpret i
compositor per al violí (que aleshores estava dominat pels italians); de fet, un viatger es va referir a ell el 1660 com "el violinista més famós i
gairebé més distingit de tota Europa". Aquí podem escoltar la Sonata Núm. 5 de la seva col·lecció Sonatæ unarum fidium. Heinrich Ignaz Franz von Biber (1644-1704) va néixer a l'actual Republica Txeca (llavors Bohemia). També va ser violinista i compositor. És
possible que fos alumne de Schmelzer. Biber és actualment un compositor bastant conegut i interpretat. Va ser dels primers a estudiar les possibilitats
d'afinació del violí fent servir la scordatura (afinar les cordes de manera diferent a l'habitual). Entre altres peces, Biber va escriure òperes,
música sacra i música per a conjunt de cambra. També va ser un dels primers a escriure sonates per a violí i baix continu, com les anomenades 'Mistery Sonates'.
Aquí podem escoltar una d'elles. Com a curiositat he posat també al 3r vídeo la seva Battalia à 10 (1673), on es pot escoltar un 2n moviment
(1:45) completament dissonant (amb esperit humorístic i amb un bonic acord final EGBDFA). Johann Sigismund Kusser (1660-1727) va néixer al regne d'Hongria, però va desenvolupar la seva carrera a Alemania, França i Irlanda. Va fer molta
música per a obres escèniques, òperes i singspiel. En el 4t vídeo podem escoltar 'Long have I fear'd' on lamenta la mort de la cantant Mrs
Arabella Hunt.
