Història de la música (i de la seva harmonia): guia sonora. Els compositors i la seva música
Segle XVIII
El segle XVIII va veure el pas progressiu del Barroc al Classicisme i a la darrera dècada la irrupció d'obres que ja podríem considerar plenament romàntiques (especialment a Alemanya amb la influencia anterior del moviment preromàntic Sturm und Drang (tempesta i "empenta")).
Aquest segle va ser un període de profunds canvis polítics i socials a Europa. A principis del mateix, Europa es va veure immersa en la guerra de Successió (1701-1714), un conflicte que va involucrar moltes de les grans potències europees. A mitjans del segle, la guerra de Successió Austríaca (1740-1748) i la guerra dels Set Anys (1756-1763) van tornar a sacsejar Europa. Aquests conflictes van implicar coalicions complexes i van canviar els mapes polítics i sovint les situacions laborals dels compositors. Finalment, un dels esdeveniments més transcendents del segle XVIII va ser la Revolució Francesa (1789-1799). Aquesta revolució no només va transformar França, sinó que va tenir repercussions a tota Europa. La caiguda de la monarquia i la subseqüent era napoleònica van canviar radicalment el paisatge polític. Els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat van influir en la música i van marcar l'inici del romanticisme (en alguns compositors).
Durant aquest segle, el mecenatge aristocràtic i eclesiàstic encara era la principal font de suport per als músics que depenien sovint de corts i nobles rics. Les guerres i els canvis polítics sovint significaven canvis en les fortunes d'aquestes famílies, i per tant en les situacions econòmiques dels compositors. Però, a mesura que avançava el segle XVIII, la burgesia va començar a guanyar influència econòmica i social. Aquesta nova classe emergent va començar a finançar la música a través de subscripcions públiques, concerts pagats i la compra de partitures. Els compositors van començar a escriure per a un públic més ampli, no només per a l'aristocràcia. Els concerts públics es van fer més comuns, reflectint un canvi en qui consumia música i com es finançava. El gènere operístic, que ja es va iniciar amb força al segle anterior, va prendre encara més protagonisme en aquest segle i va veure el naixement de l'"òpera bufa" amb arguments més lleugers i graciosos, que s'inspiraven en la vida real. Això va provocar la construcció de teatres per aquests o altres espectacles a les principals ciutats europees, fet que ja havia començat al segle XVII (i es va continuar produint al segle XIX).
Es considera que el barroc musical va durar fins a la primera meitat del segle XVIII, encara amb l'ús del baix continu i els embelliments ornamentals (notes que no apareixen a la partitura original, potser sí a les transcripcions modernes). En aquest barroc tardà, les melodies construïdes sobre un suport harmònic convivien amb les obres contrapuntístiques d'alguns compositors, entre els quals destaca sens dubte Johann Sebastian Bach, especialment per les seves obres per a teclat, on va portar la fuga i en general les imitacions contrapuntístiques a la seva màxima grandesa, no únicament per la seva tècnica, sinó, el que és més important, per la seva expressivitat.
Cap a la segona meitat del segle es va anar produint la transició al classicisme, on s'utilitzava una major claredat harmònica y menys ornamentació. En alguns casos es tractava d'una música "galant". A Alemanya es produeix un estil semblant anomenat empfindsamer ("sensible" o "sentimental"), aplicable també a la música vocal italiana. La jerarquia tonal era més clara y s'utilitzaven i s'ensenyaven les modulacions a les tonalitats principals. L'inici d'aquest marc teòric segurament el podríem situar amb la publicació, ja l'any 1722, del "Traité de l'harmonie réduite à ses principes naturels" de Jean-Philippe Rameau, on, que jo sàpiga, és la primera vegada que es fan servir els termes de 'tònica', 'dominant' i 'subdominant', referint-se als acords que es formen sobre el I, V i IV graus dels modes major i menor, que són, ja des de principis de segle, els modes predominants i que van desplaçar completament als altres modes. En aquest tractat també queda clara la noció del que era un acord musical, amb el seu "basse fundamentale" i la noció d'"inversió" quan al baix no hi ha aquesta nota fonamental. Com a parèntesi, dir que uns anys més tard Rameau va conèixer les teories del físic Joseph Sauveur (1653-1716) sobre els harmònics naturals de qualsevol so i va considerar que confirmava científicament la seva teoria del "basse fundamentale" i va publicar un nou llibre l'any 1737 titulat "Génération harmònique" on exposava de nou aquests principis harmònics.
Com hem dit, els modes major i menor van substituir als altres modes. De tota manera en aquest segle va predominar el mode major sobre el menor, especialment en el barroc i en el classicisme (tot i que, pel meu gust, he donat preferència als exemples a les obres en mode menor). La tercera picarda encara es feia servir molt en el barroc tardà i fins i tot en el classicisme. Per exemple, al primer llibre del 'Clave ben temperat' (1722) de Bach la gran majoria de Preludis i Fugues en mode menor acaben en major. Això va canviar una mica al segon llibre, escrit vint-i-dos anys més tard. Fins i tot en obres de Haydn i Mozart es troben exemples d'ús de la tercera picarda. A les darreres dècades la música inspirada en el 'Sturm und Drang' ja va fer més ús del mode menor.
Moltes obres d'aquest barroc del XVIII son per a tres o més instruments (normalment amb baix continu). També encara es troba polifonia vocal (com els darrers madrigals, però també amb baix continu), però ja sonava a música "antiga".
Durant aquest segle es van anar formant grups amb més instruments (com ja succeïa amb els concerti grossi) i l'orquestra es va expandir. Els instruments de vent, com les flautes, oboès, clarinets i fagots, van guanyar importància com a seccions independents. La trompeta, la trompa i els timbals i altres instruments també es van integrar més regularment. Aquesta expansió va permetre una major varietat tímbrica i va obrir noves possibilitats per a la dinàmica i el color orquestral.
En el classicisme la simfonia es va convertir en una de les formes més importants. Originàriament derivada de l'obertura operística, va evolucionar cap a una forma autònoma amb múltiples moviments.
Una de les formes més importants (en el classicisme) va ser la Sonata, que consistia en tres seccions principals: exposició, desenvolupament i reexposició. En la fase de desenvolupament, els temes introduïts en l'exposició eren transformats amb més complexitat i modulats a diferents tonalitats, retornant a la claredat de l'inici a la reexposició. Amb aquest mateix nom de Sonata ja s'havien escrit peces als segles anteriors, però en aquest segle i als posteriors es consolida amb aquestes lleis harmòniques.
El concert per a solista i orquestra va ser un altre gènere important, sovint estructurat en tres moviments (ràpid-lent-ràpid). Molts compositors van excel·lir en aquesta forma, combinant brillantor virtuosa amb delicadesa harmònica i melòdica entre el solista i l'orquestra.
També hauríem de parlar de la música per a quartet de corda. Els precursors van ser Boccherini i Haydn, que van escriure molts quartets (a partir de 1761). Aquesta combinació instrumental de cambra s'ha mantingut des de llavors com una de les preferides per molts compositors.
Tot i que els primers forte-piano (instrument precursor del piano) es van construir ben a principis del segle XVIII (de fet el primer va ser el 1698) no va ser fins al voltant de la dècada de 1760 que aquest instrument de tecla va començar a guanyar popularitat i va anar substituint al clavicèmbal i a l'orgue a les composicions per a teclat. De tota manera als enregistraments actuals moltes obres per a teclat d'aquest segle XVIII s'interpreten amb el piano modern del segle XX (que fins i tot és diferent del piano romàntic).
En aquest segle no he posat els exemples de les obres musicals per països sinó cronològicament, tot i que els millors compositors els podem situar a l'encara vigent Sacre Imperi Romanogermànic i als estats, regnes i repúbliques d'Itàlia.
Per a cada any d'aquest segle XVIII he posat almenys tres obres (compostes, publicades o bé estrenades, indicant també d'edat del compositor). He donat preferència a la data de composició si era segura, però en les obres del barroc moltes vegades només se sap amb exactitud la data de publicació (o bé la data de l'estrena si és una obra de gran format, com una òpera). La informació l'he treta bàsicament de la web del IMSLP i d'informacions de la Wikipedia.
En el fons, les construccions harmòniques i contrapuntístiques no eren molt diferents entre els compositors d'aquest segle. Seguien tots més o menys el que es coneix com a període de "pràctica comuna" (que es va allargar durant el segle XIX, i és l'harmonia que s'ensenya als conservatoris). El que fa una obra única sovint són les seves melodies i quelcom misteriós que no sabríem com definir. Igual que les lleis de la lingüística, que tothom respecta, produeixen escrits literaris molt diferents, en música també cada obra mestra és un enigma en si mateixa, una combinació única d'harmonia, melodia i ritme que desafia qualsevol intent de descripció de la inspiració que la va produir. Moltes de les composicions que podeu escoltar aquí són un testament de la creativitat humana i de l'extraordinària bellesa que pot sorgir d'una ment genial. Aquest treball està fet perquè s'escoltin i s'entenguin millor dins el seu context i evolució.
